15.11.06

DOS GRANS "RÈQUIEM"

M’arriben, gairebé simultàniament, dos Rèquiem, un en disc compacte i un altre en DVD. Són diferents i gravats amb divuit anys de diferència. Anem per parts.

Un esplèndid disc
Editat per Deutsche Grammophon com a col.lofó de l’Any Mozart, el Rèquiem dirigit per Christian Thielemann es presenta en un esplèndid registre fet en directe el febrer del 2006. Davant de la Filharmònica de Munic i del Cor de la Ràdio Bavaresa, Thielemann fa amb aquest ala seva primera incursió mozartiana (si més no discogràfica). L’audició satisfà i palesa el valor d’una obra ben feta al servei d’una partitura indiscutible però potencialment vàlida per a tota hermenèutica. Darrerament, la filologia ha fet estralls i en bensfici d’una pretesa recerca de puresa s’han comès crims de lesa majestat, en ocasions fins a fer irreconeixible una determinada partitura.
Thielemann es posa al servei de la peça i no a l’inrevés. La serveix amb humilitat però no es queda amb una simple lectura dels seus compassos: va més enllà i, capcot, extreu la força de la paraula de la música i la música de la paraula. Dirigeix un rèquiem i té clar que d’una partitura així cal treure tot el dramatisme. I sobretot si és la de Mozart, segurament el rèquiem més humà de tots els rèquiems que es fan i es desfan. Perquè el salzburguès es va apropar a la mort des de la senzillesa de qui no entén però accepta, en un segle XVIII que arriba a la seva fi. Thielemann sembla dir-nos que Mozart i la seva època deien adéu per donar la benvinguda a un romanticisme que truca a la porta en forma de “Sturm und Drang”. Aquesta és, penso, la clau de volta amb què culmina el nervi constructor de la lectura de Thielemann. Gran treball de l’equip vocal (Rubens, Braun, Davislim i Zeppenfield) en un conjunt fonogràfic del tot recomanable.

Un DVD corprenedor
Fa uns mesos m’arribava el testament audiovisual de Leonard Bernstein, una missa en do menor enregistrada a l’església bavaresa de Waldsassen. Ara m’arriba un producte semblant, fet a Santa Maria de Diessen, també a Baviera i gravat el 1988: el Requiem, editat ara en DVD i procedent dels tresors acumulats a l'impagable arxiu d'Unitel.
El que impressiona més, a banda de la interpretació, és el silenci abans i després de l’audició. (El durant l’obvio perquè fa divuit anys la música s’escoltava sense estar pendents de telèfons mòbils ni caramelets traïdors). Tractant-se d’un concert fet en una església, no hi ha aplaudiments ni abans ni després. Es tracta d’una cerminònia religiosa en què l’oficiant és la pròpia música. Crec que no sóc creient (crec que no crec, almenys en Déu… en Mozart ja és una altra cosa…) però si les nostres esglésies, presumiblement buides, programessin música sacra de qualitat durant els seus oficis allà em tindrien, a primera fila. I si la litúrgia tornés al misteri del llatí potser faria sessió doble.
Marrades.
Bernstein era un home de teatre. I es nota. Dirigeix amb cerimoniositat, amatent al drama humà que hi ha darrere de tot rèquiem. El gest, mesurat però ampli quan convé, marca no només una entrada o una inflexió, sino el pregon sentit que s’amaga darrere del text de la missa. Novament, i com en el cas de Thielemann, l’opcíó és romàntica i no apta per a talibans de la filologia. Per cert que s’ha optat per la versió de Franz Beyer, substancialment la mateixa que Süssmayr tot i amb recursos diferents en la instrumentació, com la segona intervenció del trombó en el passatge per a tenor del “Tuba mirum”.
Marie McLaughlin, Maria Ewing, Jerry Hadley i Cornelius Hauptmann assumeixen les parts solistes davant de l’Orquestra Simfònica i del Cor de la Ràdio de Baviera, formació simfònico-coral de les més brillants de l’Europa Central, aquí en estat de gràcia.
I al final, després de l’impressionant fuga de Mozart amb què Süssmayr intel.ligentment va voler acabar l’obra, recuperant el fragment del “Kyrie”, es fa el silenci. Sepulcral. “Lenny” Bernstein es recull en una pregària. I sonen les campanes. I ningú s’aixeca i ningú es mou. I tothom calla, després que la música hagi parlat. I de quina manera.
Impressionant.

7.11.06

ALGUNS LLIBRES PER A LA FI DE L'ANY MOZART

Aquest any 2006 ha estat productiu a nivell bibliogràfic. S’han reeditat, entre d’altres, biografies com la que Wolfgang Hildesheimer va escriure fa uns 25 anys sobre Mozart (ara a Destino), han aparegut (nous o reeditats) d’altres treballs biogràfics i estudis més o menys rellevants i, sobretot, i després de més de cinquanta anys, ja tenim en castellà la reedició de l’indispensable estudi sobre Mozart d’Alfred Einstein (Espasa Calpe).
El que no s’entén és per quins set sous (al marge de qüestions de mercat) no s’ha respectat el títol original i que es correspondria amb Mozart. L’home. L’obra, essencial per entendre la subdivisió interna d’un dels treballs indispensables sobre el compositor salzburguès, de la mà d’un dels seus milloris hermeneutes, al costat de Herrmann Abert (n’hi ha traducció a l’italià), Bernhard Paumgartner (vegeu-ne el treball a Alianza Música) o el sempre discutible Jean-Victor Hocquard.

Un llibre esperat
D’entre els llibres més esperats, i que veurà a finals d’any la seva publicació, hi ha Escoltar Mozart del professor Pere-Albert Balcells, un dels més grans coneixedors de l’obra mozartiana a casa nostra.
El seu exemplar programa radiofònic Atentament, Amadeus que podeu seguir a Catalunya Música els dijous de les 23 a les 00’00h. i els diumenges de les 16 a les 17h. permet apropar-nos a Mozart any rere any, i Balcells és també autor d’Autorretrat de Mozart a través de la seva correspondència (en català a La Campana i en castellà a El Acantilado). Els últims anys, discretament i pacientment, Balcells ha treballat sobre quatre òperes mozartianes: Le nozze di Figaro, Don Giovanni, Così fan tutte i La flauta màgica. El resultat és Escoltar Mozart, voluminós llibre que en realitat són quatre, un per a cada òpera.
El llibret original traduït al català, uns comentaris erudits però assequibles i escrits amb un estil proper i diàfan i el context de cadascuna de les òperes permetran al lector resseguir fil per randa, amb el comandament a distància a la mà i guiant-se per les paraules del professor Balcells, els tresors encara ocults de les òperes citades. La Campana, una vegada més, s’encarregarà d’editar el llibre que pot molt ben ser un bonic regal de Nadal com a col.lofó d’aquest any 2006, tan mozartià en la seva essència.

Un llibre desafortunat
La mala notícia bibliogràfica ens la du Paidós amb un volum insuls com és Mozart. La libertad indómita, de Marie-Françoise Vieuille. Fidel a l’estil bucòlico-pastoral de determinada musicografia francesa, i prenent com a models (però a molts distància) Jean-Victor Hocquard, Philippe Autexier i Rémy Stricker, Vieuille construeix un relat tan prometedor en el títol i les intencions com decebedor en els seus resultats.
A banda que és un llibre carregat de tòpics i de no pocs errors, qui sap si en part fruit de la traducció: confondre Dorothea Wendling (primera Ilia en l’estrena d’Idomeneo) per la cunyada d’Elisabeth (primera Elettra en la citada òpera) quan en realitat era la seva mare és greu. Fer de Gottlieb Stephanie (llibretista d’El rapte al serrall) una dona és no tenir miraments amb una part fonamental de la història mozartiana (aquí segurament l’error és de la traducció) i d’altres detalls que ara seria massa pesat de ressenyar a mode de llista.
El llibre de Vieuille exculpa Salzburg de l’opressió que va exercir sobre Mozart i insisteix en l’argument tan passat de moda i ridículament sentimental del compositor tocat per la gràcia. Francament, sense cap gràcia.

Un llibre menjat
Menjar amb i com Mozart. Aquest podria ser el lema d’un llibre tan oportunista com inñutil, però divertit i curiós, al capdavall. Juana Barría Aguiló publica a la col.lecció “Ma non troppo” de l’editorial Robinbook Cenando con Mozart, a mode de llistat d’anècdotes del compositor amb els seus contemporanis i amb una especial atenció a la vida a l’entorn de la taula, on fins i tot s’inclouen receptes de menges diverses en temps i llocs viscuts per Mozart.
El record de l’escena del sopar al segon acte de Don Giovanni o el banquet de noces de Così fan tutte pot servir per posar la banda sonora a una frivolitat gens molesta i que, com a punt final d’aquest any Mozart “sona” bé.

PS
“PS” de “Post Scriptum” i “PS” de “PST! Ei!” que jo també hi he dit la meva: a Catalunya Música he fet els guions de Paisatges de Mozart i a Una tarda a l’òpera he radiat la integral de les òperes i les àries de concert de W.A.M. I a Publicacions de l’Abadia de Montserrat he publicat Mozart a Barcelona. Recepció operístiica (1798-2006). No en dic res més perquè altrament seria fer-me propaganda. Que me la faci un altre! (però, al capdavall, aquest és el meu bloc/g, oi?)

6.11.06

DEIXEM QUE LEOPOLD MOZART DESCANSI EN PAU



Leopold Mozart va morir el 1787, pocs mesos abans que el seu fill estrenés a Praga Don Giovanni. Des del maig d’aquell any, el qui fou l’únic professor de música del cèlebre Wolfgang Amadeus reposa al cementiri de Sant Sebastià de Salzburg. Una tomba no exempta de polèmica, perquè sembla que comparteix fossa amb la seva jove, Constanze Weber, amb el segon marit d’aquesta, Nikolaus Nissen i amb la seva sogra Euphrosine Pertl, sense que les recents investigacions que han remogut els ossos no sembla haver verificat que els allí enterrats es corresponguin amb qui diuen les làpides.

Sigui com sigui, deixem que els morts (o el que en queda) reposin en pau i que part del seu llegat també. Només així farem un favor a la memòria dels qui ens han precedit, entre d’altres el mateix Leopold, autor d’una missa en do major desconeguda fins ara i que pot seguir acumulant pols als armaris de l’abadia benedictina de Sant Pere de Salzburg. Coneixíem l’altra missa, també en do major (parcialment notable i mediocre en el seu conjunt), i amb aquesta voluntat Conciertos Augusto S.L. la va demanar per a una gira de concerts. A l’hora de la veritat, i quan es va demanar el material pertinent, va aparèixer l’altra missa, inèdita, i que du el número de catàleg de Carlson IA1. Editada i posada a punt per Gonzalo Augusto a l’editorial Strube-Verlag de Munic, ara l’hem poguda sentir al Palau de la Música Catalana, com a final de la gira de concerts de l’Orquestra de la Ràdio Hongaresa i l’Orfeó Català dirigits per Tamás Vásáry.

És el que dèiem: deixem que els morts descansin en pau i no els comprometem amb obres que no poden fer-los cap favor. A hores d’ara, Leopold ja no necessita defenses que el justifiquin i n’hem de valorar el seu bon ull (i oïda) per entendre que el talent del seu fill petit era excepcional. I n’hi ha prou amb les seves obres simfòniques, cortesanes o l’altra missa, coneguda fins ara. La que acabem de descobrir és inoqua, previsible i, el que és pitjor, excessivament llarga per la monotonia de què està imbuïda.

Les comparacions poden ser odioses, sobretot si les establim amb el fill de Leopold, però no cal anar tan lluny i ens podem quedar, per exemple, amb Michael Haydn, germà de Franz Joseph, excel.lent compositor afincat a Salzburg, membre de l’orquestra de la residència i la capella arquebisbals de la ciutat, col.lega dels Mozart, i molt més brillant que no pas Leopold, el violinista i fill d’enquadernadors d’Augsburg. Tot i que la vida musical salzburguesa estava constrenyida per la migradesa provinciana de la ciutat, Michael Haydn és autor de peces sacres molt més originals i brillants, injustament poc o gens conegudes avui.

Certament, a la missa de Leopold Mozart, escrita el 1753 (tres anys abans de naixement de Wolfgang Amadeus) hi ha moments rellevants, com l’”Et incarnatus est” per a dues sopranos, viola, violoncel i contrabaix. O l’obligat de violí en l’”Et in spiritum sanctum” per a tenor i soprano, o la fuga final del “Gloria”. Però en general la partitura és d’una rutina soporífera. És clar que Tamás Vásáry tampoc semblava tenir clar el caràcter narratiu de parts com el “Credo”, o l’espiritualitat latent en l’”Agnus Dei”, però amb una patitura així hi ha poca cosa més a fer que tornar-la a tancar a l’armari i deixar que els ossos de Leopold segueixin enterrats al cementiri de Sant Sebastià i venerats per haver pertangut a l’autor d’una obra molt més transcendent, anomenada Wolfgang Amadeus Mozart.