SALZBURG 2006: CRÒNICA D'UN FESTIVAL MOZARTIÀ

Amb motiu de l’Any Mozart, la ciutat que el 1756 va veure el naixement del cèlebre compositor ha optat per presentar el projecte Mozart 22. La idea era representar les “22” òperes del músic. Per què entre cometes el nombre? Senzillament perquè Mozart no va escriure 22 sinó 20 òperes, de les quals tres (Zaide, L’oca del Cairo i Lo sposo deluso) estan inacabades. Aquests tres títols s’han presentat a Salzburg aquest estiu, a les que s’han afegit dues obres no estrictament operístiques com Die Schuldigkeit des ersten Gebots i La Betulia liberata, dos oratoris amb rerefons sacre, tot i que el primer també es considera un “singspiel”. En tot cas, sorprèn que en aquesta integral no s’hagi inclòs, per exemple, la música incidental de Thamos, rei d’Egipte, una peça teatral escrita precisament a Salzburg i de la que queda una excel.lent partitura (amb parts orquestrals i d’altres solistes i corals) i també el text corresponent.

En tot cas, els 22 títols programats es podran reviure (o viure per primera vegada en cas de no haver-los vist “in situ”) en una macroedició en DVD prevista per a la propera tardor i a càrrec dels segells Decca i Deutsche Grammophon. L’estoig, que es vendrà a l’”entranyable” preu de 500€, també permetrà l’alernativa d’adquirir els títols per separat.

Aquest any Salzburg ha vist la reobertura de l’antic Kleines Festpielhaus, ara rebatejat com a Haus für Mozart, excel.lent sala amb acústica envejable, visió excel.lent i major comoditat que l’antic “kleines”.

La visita programada entre el 25 i el 30 d’agost tenia la intenció de poder veure i escoltar aquells títols poc o mai programats arreu i que difícilment podrem recuperar en un futur immediat. El que llegireu a continuació és un resum del millor que hem vist, tot i que el Dietari Operístic us durà informació sobre La clemenza di Tito i Mitridate. I en aquest mateix blog de “Mozartmania” trobareu l’article sobre Idomeneo en versió de Richard Strauss.

Un Idomeneo per al record
L’Idomeneo de la Haus für Mozart ha complert amb totes les expectatives. Espectacle rodó, com pocs hem pogut veure en els últims anys. Fenòmens així passen poques vegades i un només lamenta que la música sigui un art del temps i que s’escoli en la seva mateixa dimensió cronològica. Al final queda, això sí. El record. I aquest Idomeneo és per recordar-lo durant molt de temps.

En primer lloc, hi havia el muntatge d’Ursel i Karl-Ernst Herrmann, un tàndem que acostuma a oferir espectacles de qualitat. Jugant la carta de l’atemporalitat, l’acció es desenvolupava en una immensa caixa escènica al mig de la qual es col.locava l’orquestra. Al voltant del fossat, quatre passarel.les on es desenvolupava l’acció, que també transcorria al fons, més enllà d’un plafó/pantalla que s’obria per descobrir la riba vora d’un mar negre, negríssim, com el destí dels personatges. Sobre la pantalla, ocasionalment, es projectaven les ombres dels personatges, empetitint-los o engrandint-los.

Des de l’obertura i fins a la proclamació de la veu de l’oracle, un personatge omnipresent, mig sàtir mig Neptú, ens reocordava que estem davant d’una tragèdia on tot sembla estar escrit, predestinant els personatges. Tot? El llibre queda obert, a un racó de l’escenari, i era Arbace qui, mut cronista dels fets, els relatava com si el destí no fos més que una broma, un joc, que podem decidir al nostre lliure albir. I predestinació i lliure albir han estat dues constants de la cultura cristiana, hereva precisament de part del llegat de Grècia que va generar el mite, entre d’altres, d’Idomeneu.

Proposta, doncs, altament suggerent la dels Herrmann, tenyida tan sols per alguns –pocs- detalls lleugerament fora de lloc però sense importància: resulta, per exemple, una mica ridícul que Arbace reculli paperets mentre sona el “Pietà, numi pietà” de la tempesta del primer acte. O que el cor, projectat en ombres, pari l’orella mentre Idomeneu diu que la víctima del sacrifici és el seu fill Idamante. Nimietats a banda, l’espectacle resulta el millor Idomeneo que hem vist fins avui, deixant de banda el de Ponnelle, que tan sols hem visionat en format televisiu (primer en vídeo i ara en DVD).

Ramón Vargas no és un especialista en Mozart, però la seva veu li permet abordar amb propietat però la seva veu li permet abordar amb convicció el paper titular de l’òpera de Mozart, paradoxalment el “menys mozartià” de tots els papers per a tenor escrits pel genial compositor salzburguès. Heroic i lluminós, Vargas fins i tot va afegir sobreaguts i ornamentacions de collita pròpia en la versió (llarga) de l’ària “Fuor del mar”.

El paper d’Ilia és agraït i per poca veu bonica que es tingui, fàcilment et pots endur un triomf fàcil. No ho tenia gaire bé Ekaterina Siurina amb l’espai tan fons i allunyat proposat per l’escenografia de Karl-Ernst Herrmann, però la soprano russa té una veu de volum no precisament escàs, tot i la migradesa corporal de la seva figura. A més, la Haus für Mozart té una acústica envejable que permet fer sentir la mínima fil.ligrana vocal. En definitiva, un triomf per a Siurina.

Magdalena Kozená té una insultant facilitat per cantar el més difícil, fer-ho bé i encisar l’oient. El seu Idamante, de lluny, és el millor que hem sentit mai (amb perdó de Suzanne Mentzer) i l’hauria d’enregistrar ben aviat. En aquest sentit, sorprèn que la mezzo de Brno no hagi inclòs cap ària d’Idamante en el seu últim disc (un recull d’àries de Mozart dirigides pel seu marit, Simon Rattle) i que n’inclogui justament una d’Ilia. Kozená té per a Idamante el vellut heroic que li correspon i la musicalitat immaculada que requereix Mozart. A tot plegat cal afegir una caracterització física que s’amotlla al personatge, que realment semblava un xicotet.

Majúscula presència la de la soprano Anja Harteros com a Elettra en una versió (i la redundància no és gratuïta) electritzant. La seva ària de sortida i el “D’Oreste, d’Ajace” van ser cantats amb el requerit escopiment d’escurçons exigits per la partitura. I l’”Idol mio”, complementat amb subtils passes de ball, va tenir la punta de bogeria que exigeix la part potser més complexa psicològicament de l’òpera. Harteros, que presentava aquells dies el seu disc (un recopilatori amb àries de Mozart i Haydn dirigides per Pinchas Steinberg) té a més una radiant presència escènica, hieràtica, elegant i al servei d’una actuació teatralment memorable.

Jeffrey Francis té un color de veu bonic, tanmateix tendent a l’esblanqueïment en el registre superior. Se li va reservar el “Se colà” al segon acte. Molt digne, com a Sacedot, el també tenor Robin Leggate.

Complementant-ho i unificant-ho amb bon criteri, Roger Norrington va oferir una lectura impecable davant de dues excel.lents formacions com la Camerata Salzburg i el Bachchor de la mateixa ciutat. El director anglès no va abordar la partitura amb els abruptes atacs de les versions filològiques, però va mantenir la flama encesa de la latent tragicitat que recorre de punta a punta la partitura mozartiana. I va resoldre amb subtilesa i galant elegància els passatges orquestrals “a la francesa” com les marxes o el ballet final, inclòs en aquesta versió (a mode de pantomima i amb els jocs entre Ilia i Idamante, tot i un final en suspens...). Una versió, en definitiva, rodona, un festival dins d’un altre festival. Per ser-hi i recordar-ho: moments com els viscuts aquell vespre a Salzburg fan sentir-te privilegiat.

Mozart torna a la Universitat
El 1767 es va estrenar a l’Aula Magna de la Universitat de Salzburg la comèdia llatina Apollo et Hyacinthus, la primera òpera d’un Mozart de tan sols onze anys. La seva recuperació, gairebé 240 anys després, ha permès dur el mateix títol al lloc de la seva gestació originària.

El repte no era fàcil, perquè Apollo et Hyacinthus té una dubtosa eficàcia escènica. Però l’espectacle que signa escènicament John Dew, lluny de buscar especulacions on no n’hi ha (fins i tot la velada homosexualitat latent en el mite d’Apol.lo i Jacint es veu “censurada” per la presència políticament correcta de Mèlia), ha optat per la reconstrucció manierista, arqueològica, d’una possible representació de l’òpera en temps de Mozart. S’ha construït un teatrí, amb els decorats de paper i cartró i s’han afegit ingenus “efectes especials” de l’època (com un mar a base de cilindres rodats girant al fons, un foc de paper, etc.) i amb vestuari propi de representacions d’aquell temps, vestit per cantants que actuaven amb gestos estereotipats i amb la lògica frontalitat requerida en les “opere serie”.

La segona part de l’espectacle incloïa el muntatge d’una altra obra, ara semiescènica, tot i que a Salzburg es va optar per la representació teatral plena. Parlem de Die Schuldigkeit des ersten Gebots (L’acompliment del primer manament), oratori escènic o singspiel sacre que aquest mateix estiu hem pogut escoltar en versió de concert a Torroella de Montgrí.

A Salzburg s’ha optat per una versió de singspiel, això és amb elements còmics extrets del teatre popular, com un Sant Pere amb claus a la cintura, dimonis de pastorets o una volguda ingenuïtat com si es tractés d’una representació d’aficionats. Res més lluny de la realitat, perquè l’espectacle (molt competent), va estar preparat per un equip jove però solvent, amb la direcció acurada de Josef Wallnig davant de l’orquestra de la pròpia universitat salzburguesa. Els dos repartiments van comptar amb joves i bons cantants. Posats a destacar individualitats, caldria ressaltar la tasca del tenor Maximilian Kiener (Oebalus en Apollo et Hyacinthus) i de la soprano Christiane Karg, present en el dos títols, ara feliçment reexhumats.

Final de festa al "garden"

Curiosa la versió dirigida per Doris Dörrie de La finta giardiniera. Algunes de les constants del seu cinema es donaven la mà en el muntatge que la directora alemanya ha fet de l’òpera de Mozart: crítica ferotge als homes, denúncia al “moobing”, l’assetjament sexual o un clam d’alerta contra l’explotació laboral. Tot plegat amanit amb notes de sentit de l’humor, sense estalviar cites de grotesc surrealisme, com les enormes plantes que es vinclaven o la planta carnívora que engolia Violante i Belfiore. És clar que els registes germànics tenen l’obsessió d’explicar-ho i subratllar-ho tot, de manera que de vegades es cau en la reiteració i la gràcia d’allò que en pot tenir es dilueix.

És el que passava amb aquest espectacle, imbuït del feminisme que caracteritza el credo ètic i estètic de Dörrie, i punt de partença d’aquesta Finta giardiniera, ambientada en un “garden center”. El Podestà Don Anchise és un vell verd desagradable, que assetja brutalment la falsa Serpina. La resta de personatges són empleats d’un lloc envoltat de plantes i estris per cuidar el jardí, disposats al llarg i ample dels passadissos formats per altíssimes estanteries.

Es va constatar certa manca d’unitat en l’equip musical. Indubtablement, l’Orquestra del Mozarteum és de les més apropiades per a aquest tipus de propostes, però Ivor Bolton no és un bon director per a la veu: sovint les tapa, com vam poder constatar tres dies abans en un concert a la gran sala del Mozarteum. I tapar els cantants de La finta giardiniera, que té una orquestració més aviat minsa, resulta preocupant, sobretot en un espai com el Landestheater, amb un fossat de dimensions reduït. A Bolton li va faltar, a més, la subtilesa necessària per fer-nos veure (o sentir) que, més que davant d’una comèdia esbojarrada, ens trobem davant d’un “dramma giocoso” en què l’element còmic comparteix espai amb el dramàtic i sentimental. És clar que intèrprets com Alexandra Reinprecht tampoc van contribuir a aquesta ambigua etiqueta, tan pròpia del rococó: la seva Violante/Serpina va ser correcta, però la línia de cant resultava poc adequada a Mozart. I això és impersonable en pàgines com “Geme la tortorella”.

Tampoc va ser excessivament convincent l’Anchise de John Graham-Hall, de veu lletja i emissió de vegades descontrolada per nasalitats poc agradables. És clar que la caracterització del personatge contribuïa poc a fer-lo agradable. L’altre tenor de la vetllada era John Mark Ainsley, de veu petita i volum escàs, tot i el color bonic de la seva veu i el fraseig dúctil i matisat en intencions expressives.

En el capítol de bondats hi va haver, en primer lloc, l’Arminda de Véronique Gens, la presència escènica de la qual és radiant i de gran elegància. El seu Mozart destil.la bon ofici per tots costats, com hem constatat en les altres ocasions que hem tingut l’oportunitat de veure-la i sentir-la en directe. També va oferir una esplèndida lliçó de cant la mezzo romanesa Ruxandra Donose, un Ramiro majúscul i de mozartiana musicalitat i veu poderosa, a més del seu timbre bellíssim. Molt digne el Roberto/Nardo del jove baix Mark Werba i delicada i sensual la Serpetta d’Adriana Kucerová, escènicament extraordinària i musicalment encisadora.

Un bon final de festa per a un festival per al record.