UN NOU ENCERT DISCOGRÀFIC

Queden pocs "senyors de Barcelona", aquesta categoria que designa un personatge a qui no li fa res, en els tràfecs de la vida quotidiana, aturar-se al carrer, rebre't al despatx o dur-te a fer el vermut amb l'únic objectiu de fer petar la xerrada, perdent el temps per guanyar en calidesa humana i fer-te partícep de la seva amabilitat i poder, així, compartir l'entusiasme per una causa comuna. Si jo fos Josep Pla, dedicaria un "homenot" a Lluís Ripoll, un "senyor de Barcelona" que, una vegada més, ha tingut l'amabilitat, el detall i la delicadesa de regalar-me una bona estona de xerrada sobre música i un disc dels que distribueix a LR Music. Un més dels encerts d'aquesta quixotesca empresa, com ja vaig tenir ocasió de referir-m'hi en un anterior post d'aquest blog mozartià. Parlo de l'últim treball de l'Orquestra de Cambra Escocesa que, dirigida per Alexander Janiczek des del primer violí, ha tret al mercat unes memorables versions de la Serenata KV 203 "Colloredo" i el Divertiment KV 251, a més de la Marxa KV 237 de W.A. Mozart.
Linn Records s'encarrega de l'edició, enregistrada el juny d'aquest 2008 i presentada en un format àudio de generositat immaculada, amb un insultant balanç de so i una envejable producció: gran treball, en definitiva, al que s'uneix l'entuasiasta interpretació dels membres de l'orquestra escocesa.

La galanteria de les peces no deixa d'amagar, pel seu sentit de l'humor, la revolta que es coïa dins del compositor en haver d'escriure peces de circumstàncies per a la residència salzburguesa de l'arquebisbe Hieronymus Colloredo. Justament, el sobrenom de la serenata KV 203 (acabada el 1774) es deu al fet que va ser escrita per a l'onomàstica del funest clergue. La peça permet el lluïment, com era propi a l'orquestra de la cort de Salzburg, de diferents orquestres que intervenen a l'interior de cada moviment com ara el violí, la flauta o l'oboè. I el resultat és una peça d'indescriptible encant, el mateix que desplega el divertiment KV 251 (de 1776), presumiblement dedicat a Nannerl, germana de Wolfgang, i que té en el segon minuet una de les més originals formes per dibuixar aquesta forma musical, a base de tema i variacions. Joventut i vitalisme, doncs, per a dues peces que ajuden a sintetitzar l'esperit del segle XVIII de la mà d'una de les millors orquestres de cambra europees, ben acotxades per una manera d'entendre la fonografia poc (o gens) a veure amb la rapidesa efímera d'altres productes molt més barroers, per molt que els agomboli una sorollosa (però insubstancial) campanya publicitària. Aquí no es tracta de soroll sinó de música en majúscules feta i presentada amb la mateixa voluntat amb què me l'oferia un senyor de Barcelona com Lluís Ripoll: el plaer de compartir una bona estona perdent el temps i guanyant en calidesa humana.

L'ESTÀTUA DE MOZART

Coberta de merda de colom, l'estàtua de Mozart, a la plaça salzburguesa que du el seu nom, no deixa de fer una immensa botifarra de pagès a la Residència i a la catedral, cap on sembla mirar, impertèrrita, l´escultura decimonònica. El Cafè Demel permet una aturada reflexiva, en el context d´una ciutat odiada pel compositor, esdevingut reclam turístic en forma d´objectes digeribles uns (vull dir que es poden menjar tot i la dubtosa manufactura) i d'altres directament execrables com a mostra d'un kitsch espantós, res a veure amb el bon gust que segueix impregnant, perennement, la música del fill predilecte de la ciutat austríaca. Tot un detall que alguns segueixen voler passar, lamentablement, per alt. "O statua gentilissima..."

El Mozart de Brüggen

Diu la dita que el dimoni en sap més (de ser-ne) per ser vell que no pas per ser una criatura de Satan (ja sabreu disculpar-me la llibertat formal en la traducció de la dita, que jo conec en castellà). Hi pensava ahir, al Palau de la Música, veient com Frans Brüggen dirigia el doble programa Mozart de la temporada Palau 100. he vist força vegades el venerable director, aquí i a l’estranger, i cada cop he tingut la sensació que un dia, sobtadament, es quedaria garratibat, aferrat al faristol, i exhalant el seu últim sospir enmig dels compassos que dirigeixi davant de la “seva” Orquestra del Segle XVIII. Brüggen és un home castigat per circumstàncies personals que ara no vénen al cas. Hom pensaria, veient aquella figura malgirbada i replegada, en un àstor luterà propi d'un film de Dreyer o Bergman. Veure’l dirigir suposa un repte per endevinar com recoi s’ho fa per extreure un so tan pur, nítid i enèrgic de la formació que té al davant. Imagino que deu ser cosa de complicitats compartides. Altrament, no s’entendria que la Simfonia 40 en sol menor sonés amb aquella magistral saviesa. Efectivament, Brüggen és un ancià, però hom pot imaginar-se l’esperit de l’eternament jove Mozart acotxant-lo i animant-lo a traduir el gest estrany, raquític, gairebé patètic, en un so segur, no sempre pulcre però primaveralment valent. Ara ningú no fa escarafalls en això de les filologies, però sempre cal tenir present que el referent de Brüggen és la recerca d’un so original però que mai no és ni amanerat ni amb la radicalitat (darrerament excessiva) d’un, posem per cas, Harnoncourt. Brüggen sempre ha sabut ser fidel a si mateix i, de retruc, a les partitures que té al davant.
Excel.lent concert, doncs, complementat amb una Missa de la Coronació menys ben resolta, potser per l’excés de corda femenina a l’Orfeó Català. Ja sabem que molts dels seus components es preparen per la gira amb Brüggen i una haydniana Creació però… calia reduir tant els efectius masculins, tot i la notable prestació de la “força viva” autòctona del Palau? Solistes discrets, sempre al servei d’una partitura tan tòpica com renovadora d’esperits oberts. I és que si Mozart segueix sorprenent amb obres tan arxiconegudes és a causa de la seva perenne classicitat (ultra el seu classicisme) i també de comptar amb ambaixadors tan savis, tan ancians (i per això tan savis) com Frans Brüggen.

EL MOZART DE MACKERRAS

Comentava fa un temps que havia rebut una grata sorpresa amb l’edició del disc d’Harmonia Mundi amb els dos últims concerts per a piano i clarinet de Mozart. Ara, l’amic Lluís Ripoll (de LR Music) em fa arribar les quatre últimes simfonies: les número 38 "Praga" en Re major KV 504, 39 en Mi bemoll KV 543, 40 en sol menor KV 550 i 41 "Júpiter" en Do major KV 551. La interpretació va a càrrec de l’Orquestra de Cambra Escocesa dirigida per Charles Mackerras i continguda en un doble estoig editat amb cura i sensibilitat pel segell Linn Records.

Sempre m’ha semblat que el director australià és un dels ambaixadors més honestos i rigorosos actuals de la causa mozartiana. I ho demostra una vegada més amb un disc que podem considerar perfecte, sense pal.liatius ni matisos que valguin. La lectura de les quatre últimes peces simfòniques mozartianes traspua generositat sonora i dinàmiques contrastades equilibri entre el tan discutit esperit preromàntic de les peces i un amable classicisme que Mozart es resisteix a deixar enrere. Tot plegat amb un so espuri i cuidat, i amb l’opció del Super Audio CD que dóna a la cosa una sumptuositat a la que és molt difícil oposar resistència. Estem, doncs, de sort, tenint Mackerras en actiu i aquest disc torna a ser-ne una bona prova.
Per cert, casualitat o no (m’inclino per la segona), la portada recull la mateixa il.lustració que l’anterior disc: la cèlebre pintura d’Ignaz Unterberger (1786) representant la lògia maçònica “Zur neugekrönten Hoffnung” en què, a la dreta (tot i que aquí escapçat) hom ha cregut veure el mateix Mozart conversant amb un germà de la lògia a la que pertanyia.

UN DISC PRECIÓS

Harmonia Mundi ven l’àlbum amb el títol The last concertos. Efectivament: el nº27 per a piano en Si bemoll KV 595 i el KV 622 per a clarinet en La Major van ser els darrers concerts de Mozart, tot i que escrits en la diferència de nou mesos: respectivament el 5 de gener i el 7 d’octubre de 1791, l’últim any de vida del compositor.
Són dos concerts prou prodigats i cèlebres (especialment el de clarinet) com perquè l’oient amant de novetats hi trobi al.licients quan el mercat disposa tantes i tan bones gravacions anteriors. Però el cert és que ambdues versions resulten del tot indispensables, tant per la qualitat de l’enregistrament com per la interpretació dels qui el protagonitzen. Començant per un duet de solistes sensacional com són el pianofortista Andreas Steier (que toca una còpia d’un instrument d’Anton Walter) i el clarinetista Lorenzo Coppola, amb una còpia del mateix clarinet d’Anton Stadler, destinatari de la peça mozartiana. Steier és un home delicat i que passa amb sentit de l’humor per damunt del teclat de Mozart, allunyant-se dels manierismes de lectures reticents a veure en una peça acabada onze mesos abans de morir el compositor l’alè vital que el caracteritzava; per la seva banda, Coppola és artífex d’uns sons avellutats, especialment sensuals en el registre greu, ben lligats en els passatges que ho requereixen i emesos amb seguretat i coneixement de causa. Però possiblement el que més compta en aquesta sèrie d’enregistraments a què ens té (tan ben) acostumats Harmonia Mundi siguin el rigor i la qualitat d’una de les millors orquestres amb instruments originals de l’actualitat: la Barroca de Freiburg, que aquí dirigeix Gottfried von der Goltz. El so resultant és d’una bellesa inusitada i ens retorna l’alè d’allò que un redescobreix tot i creure que ja ho coneixia. Aquesta és la virtut dels grans músics, però de les obres clàssiques: convidar a noves lectures sense renunciar a les seves essències primigènies.

Una de les novetats tímbriques que trobarà l’oient privilegiat que accedeixi a la gravació del concert per a piano és que els passatges que la partitura indica com a “solo” i que es corresponen a l’acompanyament de la corda en fragments del piano corren a càrrec d’un quartet i no del “ripieno” propi de la tradició romàntica posterior. Aquesta és una de les anècdotes, perquè el que compta és l’essència d’un llenguatge renovat, d’un Mozart rellegit amb serietat però dotant-lo d’una sonoritat fascinant, nova sense renunciar a la mirada sobre l’època que va viure.

MOZART (I SALIERI) AL ROMEA

Em sap greu no haver-ho escrit abans, perquè ho vaig veure la setmana de l’estrena: Mozart, Salieri i el Rèquiem inacabat és l’espectacle que Quim Lecina presenta al Teatre Romea de Barcelona. Al costat de Toni Sevilla que interpreta el rol d’Antonio Salieri, Lecina és un Wolfgang Amadeus Mozart que defuig tota ressonància històrica en un espectacle senzill i que, a parer meu, allarga en excés l’original d’Alexandr S.Puixkin, aquella breu però peça (Mozart i Salieri) que Rimski-Korsakov va adaptar en una també breu òpera.

El 2002, apareixia a Proa la traducció d’Helena Vidal que ara és objecte de l’adaptació de Lecina, i que manté l’excel.lència d’un text tan romàntic com actual a la vegada, en què el debat entre estètica i ètica brilla amb llum pròpia amb frases tan contundents com “El geni i la maldat no lliguen l’un amb l’altra” que pronuncia Mozart un cop ha ingerit, sense saber-ho, el verí proporcionat pel seu col.lega. A partir d’aquí, esclar, Salieri s’ensorra, tot i que ja ha enviat Mozart a la tomba.

Com se sap, l’”affaire” de l’assassinat de Mozart a mans de Salieri és una de les més infelices casualitats de la història de la música : en el seu deliri, i quan tenia 73 anys, un Salieri dement va afirmar que havia assassinat Mozart. Una minyona ho va sentir i es va encarregar de propagar-ho a la Viena del moment, fins al punt que la cosa es va donar per certa. Antonio Salieri (1750-1825) havia estat el músic més influent de la Viena de Josep II i Leopold II, tot i que (com molts dels seus col.legues) devia ser conscient de la genialitat de Mozart. Però d’aquí al crim hi ha un bon tros, per bé que el propi compositor italià en pengés la llufa a si mateix poc abans de morir. Puixkin no fa més que recuperar la llegenda per construir un drama intens i breu a la vegada, que inspiraria un segle i mig més tard l’Amadeus de Peter Shaffer, base per a l’adaptació cinematogràfica de Milos Forman.

La dialèctica, doncs, entre genialitat i mediocritat està ben servida en aquest espectacle del Romea, tot i la migradesa de recursos. Més bona voluntat, doncs, que no pas bons resultats per a un muntatge que serveix música en directe, en concret els únics fragments del Rèquiem de Mozart escrits exclusivament de la seva mà i fins i tot amb el tall, al vuitè compàs del “Lacrymosa”, de l’últim fragment escrit pel compositor. La cita del Don Giovanni, amb aquella identificació (tan suada) entre Commendatore-Leopold Mozart més aviat resulta anecdòtica al llarg d’un espectacle d’una hora i deu minuts de durada, amb una hàbil reducció musical d’Albert Romaní (piano, clarinet i contrabaix) i un conjunt coral de vuit cantaires.

1791 - 5 DESEMBRE - 2007

EL 5 DE DESEMBRE JOHANNES CHRYSOSTOMUS WOLFGANG GOTTLIEB MOZART

De tots aquells qui, gaudint les harmonies d’aquest gran músic, s’han sentit perduts en dolces emocions o bé han admirat l’inexhaurible riquesa de les seves idees i el poder amb què dominava sens dubte l’abast del seu extens art, -de tots els coneixedors i amics de la música, doncs, qui no s’alegraria de recollir alguns trets de la vida remarcable d’aquest geni precoç, original i de primera magnitud ? (...)
La seva carrera fou tan breu com brillant. Tenia gairebé trenta-sis anys quan va morir. Però en aquest curt lapse de temps, es va fer un nom que no es marcirà, sinó que esdevindrà un temple dedicat a Euterpe : i sovint es trobaran encara ànimes sensibles emocionades per la dolçor, la riquesa i la bellesa de les seves harmonies, per consagrar a la seva memòria un elogi entusiasta i ple de gratitud.
(De la primera ressenya biogràfica documentada sobre Mozart: SCHLICHTEGROLL, Friedrich von: Nekrolog auf das Jahr 1791. Gotha: J. Perthes, 1793)
Avui, 5 de desembre del 2007. 216 anys després del traspàs de W.A. Mozart. Com sempre, amb renovat agraïment.