DEIXEM QUE LEOPOLD MOZART DESCANSI EN PAU

Leopold Mozart va morir el 1787, pocs mesos abans que el seu fill estrenés a Praga Don Giovanni. Des del maig d’aquell any, el qui fou l’únic professor de música del cèlebre Wolfgang Amadeus reposa al cementiri de Sant Sebastià de Salzburg. Una tomba no exempta de polèmica, perquè sembla que comparteix fossa amb la seva jove, Constanze Weber, amb el segon marit d’aquesta, Nikolaus Nissen i amb la seva sogra Euphrosine Pertl, sense que les recents investigacions que han remogut els ossos no sembla haver verificat que els allí enterrats es corresponguin amb qui diuen les làpides.

Sigui com sigui, deixem que els morts (o el que en queda) reposin en pau i que part del seu llegat també. Només així farem un favor a la memòria dels qui ens han precedit, entre d’altres el mateix Leopold, autor d’una missa en do major desconeguda fins ara i que pot seguir acumulant pols als armaris de l’abadia benedictina de Sant Pere de Salzburg. Coneixíem l’altra missa, també en do major (parcialment notable i mediocre en el seu conjunt), i amb aquesta voluntat Conciertos Augusto S.L. la va demanar per a una gira de concerts. A l’hora de la veritat, i quan es va demanar el material pertinent, va aparèixer l’altra missa, inèdita, i que du el número de catàleg de Carlson IA1. Editada i posada a punt per Gonzalo Augusto a l’editorial Strube-Verlag de Munic, ara l’hem poguda sentir al Palau de la Música Catalana, com a final de la gira de concerts de l’Orquestra de la Ràdio Hongaresa i l’Orfeó Català dirigits per Tamás Vásáry.

És el que dèiem: deixem que els morts descansin en pau i no els comprometem amb obres que no poden fer-los cap favor. A hores d’ara, Leopold ja no necessita defenses que el justifiquin i n’hem de valorar el seu bon ull (i oïda) per entendre que el talent del seu fill petit era excepcional. I n’hi ha prou amb les seves obres simfòniques, cortesanes o l’altra missa, coneguda fins ara. La que acabem de descobrir és inoqua, previsible i, el que és pitjor, excessivament llarga per la monotonia de què està imbuïda.

Les comparacions poden ser odioses, sobretot si les establim amb el fill de Leopold, però no cal anar tan lluny i ens podem quedar, per exemple, amb Michael Haydn, germà de Franz Joseph, excel.lent compositor afincat a Salzburg, membre de l’orquestra de la residència i la capella arquebisbals de la ciutat, col.lega dels Mozart, i molt més brillant que no pas Leopold, el violinista i fill d’enquadernadors d’Augsburg. Tot i que la vida musical salzburguesa estava constrenyida per la migradesa provinciana de la ciutat, Michael Haydn és autor de peces sacres molt més originals i brillants, injustament poc o gens conegudes avui.

Certament, a la missa de Leopold Mozart, escrita el 1753 (tres anys abans de naixement de Wolfgang Amadeus) hi ha moments rellevants, com l’”Et incarnatus est” per a dues sopranos, viola, violoncel i contrabaix. O l’obligat de violí en l’”Et in spiritum sanctum” per a tenor i soprano, o la fuga final del “Gloria”. Però en general la partitura és d’una rutina soporífera. És clar que Tamás Vásáry tampoc semblava tenir clar el caràcter narratiu de parts com el “Credo”, o l’espiritualitat latent en l’”Agnus Dei”, però amb una patitura així hi ha poca cosa més a fer que tornar-la a tancar a l’armari i deixar que els ossos de Leopold segueixin enterrats al cementiri de Sant Sebastià i venerats per haver pertangut a l’autor d’una obra molt més transcendent, anomenada Wolfgang Amadeus Mozart.