7.9.10

RENÉ JACOBS I "LA FLAUTA MÀGICA"

Vaig rebre d'Harmonia Mundi l'últim Jacobs operístic fa una setmana i d'ençà d'aleshores ja l'he escoltat quatre vegades, tant a casa com pel carrer gràcies a un iPhone que treu fum: tal és l'impacte que produeix la relectura que s'ha fet de La flauta màgica, gràcies al talent de René Jacobs i a la formació coral i orquestral que té davant. Com ha passat en la resta d'enregistraments d'òperes de Mozart (Così fan tutte, Le nozze di Figaro, Idomeneo, La clemenza di Tito i Don Giovanni), ni els repartiments són del tot homogenis -excepte en el cas de Così...- ni compten amb noms estelars. I, de totes aquestes òperes, potser La flauta màgica resulti la més fluixa a nivell de repartiment: ni Daniel Behle com a Tamino ni Marcos Fink com a Sarastro no tenen la veu escaient als personatges respectius. I si la Reina de la Nit d'e la finesa Anna-Kristiina Kaappola funciona a "O zittre nicht" i l'ària posterior, les contínues emissions d'aire a "Der hölle Rache" acaben per ser irritants. Un Papageno que funciona a les mil meravelles en els diàlegs i en les parts cantades però de timbre impersonal és el que defineix la tasca de Daniel Schmutzhard en la pell d'ocellaire, i tan sols la Pamina de Marlis Petersen i la Papagena de Sunhae Im (és clar que el personatge és irrisori) resulten convincents al cent per cent.
Liquidada la part vocal, cal insistir un cop més en l'encert de Jacobs com a director d'un enregistrament que és una relectura, un replantejament del que coneixíem fins ara de l'última òpera estrenada de Mozart. Els temps són sorprenentment àgils, vius i amb dinàmiques contrastades; l'orquestració mozartiana es deixa sentir amb tots els matisos, els trinats de la partitura, sense trampes però amb la voluntat de fer-ne ressaltar els efectes incisius (que no són pocs); els canvis sobtats de "tempo" en l'interior d'alguns números accentuen el dramatisme o la comicitat del singspiel... i és que Jacobs pren l'opció, precisament, pel singspiel. Certament, àries i passatges corals com "O Isis und Osiris" o el quadre dels homes armats, amb tota la mistagògia de rerefons francmaçó, tenen cabuda en els plantejaments de Jacobs, però no tant com l'element còmic. L'afegit d'efectes sonors (alguns, reconec que irritants, com l'omnipresència ornitològica), la integritat del diàleg parlat amb bon treball actoral i la utilització del pianoforte amb improvisacions fins i tot en les parts cantades acaben d'arrodonir un producte sensacional i que ningú no es pot deixar perdre. Hom pot redescobrir coses interessants com, per exemple, la cadència del trio de les dames al primer acte, i que Mozart va acabar per eliminar poc abans de l'estrena de l'òpera. Una cadència, per cert, que ja consta en la gravació de la mateixa òpera editada per Erato i dirigida per William Christie (1995).
No cal dir que el so de l'enregistrament és espectacular, i que el rendiment del Cor de Cambra de la RIAS i de l'Akademie für Alte Musik de Berlín tornen a ser dignes d'enveja i d'amiració i una de les millors opcions d'Harmonia Mundi, a banda del lideratge del propi René Jacobs, summe sacerdot d'una cerimònia de la que participem amb fruïció i devoció, no necessàriament per aquest ordre.
La capsa de tres discos inclou un llibret amb dos articles: un de Jan Assmann sobre el context dels estudis egipcis a la Viena de Mozart i un altre del propi Jacobs explicant el perquè de les opcions musicals de l'enregistrament. De debò que tot plegat val molt la pena.

1 Comments:

At 9:54 p. m., Anonymous Anónimo said...

La Pamina de la Marlis Petersen és de les millors que he sentit... de la resta només conec el disc-resum que ha enviat HM. i estic d'acord amb el que dius de certs cantants.JM

 

Publicar un comentario

<< Home