22.4.08

El Mozart de Brüggen

Diu la dita que el dimoni en sap més (de ser-ne) per ser vell que no pas per ser una criatura de Satan (ja sabreu disculpar-me la llibertat formal en la traducció de la dita, que jo conec en castellà). Hi pensava ahir, al Palau de la Música, veient com Frans Brüggen dirigia el doble programa Mozart de la temporada Palau 100. he vist força vegades el venerable director, aquí i a l’estranger, i cada cop he tingut la sensació que un dia, sobtadament, es quedaria garratibat, aferrat al faristol, i exhalant el seu últim sospir enmig dels compassos que dirigeixi davant de la “seva” Orquestra del Segle XVIII. Brüggen és un home castigat per circumstàncies personals que ara no vénen al cas. Hom pensaria, veient aquella figura malgirbada i replegada, en un àstor luterà propi d'un film de Dreyer o Bergman. Veure’l dirigir suposa un repte per endevinar com recoi s’ho fa per extreure un so tan pur, nítid i enèrgic de la formació que té al davant. Imagino que deu ser cosa de complicitats compartides. Altrament, no s’entendria que la Simfonia 40 en sol menor sonés amb aquella magistral saviesa. Efectivament, Brüggen és un ancià, però hom pot imaginar-se l’esperit de l’eternament jove Mozart acotxant-lo i animant-lo a traduir el gest estrany, raquític, gairebé patètic, en un so segur, no sempre pulcre però primaveralment valent. Ara ningú no fa escarafalls en això de les filologies, però sempre cal tenir present que el referent de Brüggen és la recerca d’un so original però que mai no és ni amanerat ni amb la radicalitat (darrerament excessiva) d’un, posem per cas, Harnoncourt. Brüggen sempre ha sabut ser fidel a si mateix i, de retruc, a les partitures que té al davant.
Excel.lent concert, doncs, complementat amb una Missa de la Coronació menys ben resolta, potser per l’excés de corda femenina a l’Orfeó Català. Ja sabem que molts dels seus components es preparen per la gira amb Brüggen i una haydniana Creació però… calia reduir tant els efectius masculins, tot i la notable prestació de la “força viva” autòctona del Palau? Solistes discrets, sempre al servei d’una partitura tan tòpica com renovadora d’esperits oberts. I és que si Mozart segueix sorprenent amb obres tan arxiconegudes és a causa de la seva perenne classicitat (ultra el seu classicisme) i també de comptar amb ambaixadors tan savis, tan ancians (i per això tan savis) com Frans Brüggen.

2 Comments:

At 12:49 p. m., Anonymous Anónimo said...

Jaume "Chapeau" o barretada (és la traducció formal) per la teva crítica.
A mi particularment els instruments de l'epoca no m'agraden gaire, prefereixo una flauta d'ara, un clarinet d'ara,un... que tenen un so més nitid, més vigoros, més brillant... Em va agradar l'Orquestra del Segle XVIII dirigida per Brüggen, no tenia un so opac i per que hi havia una saviesa, un treball al darrere que es notava, i molt.
La Missa de la Coronació n'he sentit de molt millors. (Tinc en el fons de la meva memòria aquesta missa en un 5 de desembre de fa molts anys, amb celebració litúrgica inclosa, que la de ahir de cap manera podria sustituir-la).
Una abraçada. Mariangels

 
At 4:18 p. m., Blogger bernard n. shull said...

hi mate, this is the canadin pharmacy you asked me about: the link

 

Publicar un comentario

<< Home