ALGUNS LLIBRES PER A LA FI DE L'ANY MOZART

Aquest any 2006 ha estat productiu a nivell bibliogràfic. S’han reeditat, entre d’altres, biografies com la que Wolfgang Hildesheimer va escriure fa uns 25 anys sobre Mozart (ara a Destino), han aparegut (nous o reeditats) d’altres treballs biogràfics i estudis més o menys rellevants i, sobretot, i després de més de cinquanta anys, ja tenim en castellà la reedició de l’indispensable estudi sobre Mozart d’Alfred Einstein (Espasa Calpe).

El que no s’entén és per quins set sous (al marge de qüestions de mercat) no s’ha respectat el títol original i que es correspondria amb Mozart. L’home. L’obra, essencial per entendre la subdivisió interna d’un dels treballs indispensables sobre el compositor salzburguès, de la mà d’un dels seus milloris hermeneutes, al costat de Herrmann Abert (n’hi ha traducció a l’italià), Bernhard Paumgartner (vegeu-ne el treball a Alianza Música) o el sempre discutible Jean-Victor Hocquard.

Un llibre esperat
D’entre els llibres més esperats, i que veurà a finals d’any la seva publicació, hi ha Escoltar Mozart del professor Pere-Albert Balcells, un dels més grans coneixedors de l’obra mozartiana a casa nostra.

El seu exemplar programa radiofònic Atentament, Amadeus que podeu seguir a Catalunya Música els dijous de les 23 a les 00’00h. i els diumenges de les 16 a les 17h. permet apropar-nos a Mozart any rere any, i Balcells és també autor d’Autorretrat de Mozart a través de la seva correspondència (en català a La Campana i en castellà a El Acantilado). Els últims anys, discretament i pacientment, Balcells ha treballat sobre quatre òperes mozartianes: Le nozze di Figaro, Don Giovanni, Così fan tutte i La flauta màgica. El resultat és Escoltar Mozart, voluminós llibre que en realitat són quatre, un per a cada òpera.
El llibret original traduït al català, uns comentaris erudits però assequibles i escrits amb un estil proper i diàfan i el context de cadascuna de les òperes permetran al lector resseguir fil per randa, amb el comandament a distància a la mà i guiant-se per les paraules del professor Balcells, els tresors encara ocults de les òperes citades. La Campana, una vegada més, s’encarregarà d’editar el llibre que pot molt ben ser un bonic regal de Nadal com a col.lofó d’aquest any 2006, tan mozartià en la seva essència.

Un llibre desafortunat
La mala notícia bibliogràfica ens la du Paidós amb un volum insuls com és Mozart. La libertad indómita, de Marie-Françoise Vieuille. Fidel a l’estil bucòlico-pastoral de determinada musicografia francesa, i prenent com a models (però a molts distància) Jean-Victor Hocquard, Philippe Autexier i Rémy Stricker, Vieuille construeix un relat tan prometedor en el títol i les intencions com decebedor en els seus resultats.

A banda que és un llibre carregat de tòpics i de no pocs errors, qui sap si en part fruit de la traducció: confondre Dorothea Wendling (primera Ilia en l’estrena d’Idomeneo) per la cunyada d’Elisabeth (primera Elettra en la citada òpera) quan en realitat era la seva mare és greu. Fer de Gottlieb Stephanie (llibretista d’El rapte al serrall) una dona és no tenir miraments amb una part fonamental de la història mozartiana (aquí segurament l’error és de la traducció) i d’altres detalls que ara seria massa pesat de ressenyar a mode de llista.
El llibre de Vieuille exculpa Salzburg de l’opressió que va exercir sobre Mozart i insisteix en l’argument tan passat de moda i ridículament sentimental del compositor tocat per la gràcia. Francament, sense cap gràcia.

Un llibre menjat
Menjar amb i com Mozart. Aquest podria ser el lema d’un llibre tan oportunista com inñutil, però divertit i curiós, al capdavall. Juana Barría Aguiló publica a la col.lecció “Ma non troppo” de l’editorial Robinbook Cenando con Mozart, a mode de llistat d’anècdotes del compositor amb els seus contemporanis i amb una especial atenció a la vida a l’entorn de la taula, on fins i tot s’inclouen receptes de menges diverses en temps i llocs viscuts per Mozart.
El record de l’escena del sopar al segon acte de Don Giovanni o el banquet de noces de Così fan tutte pot servir per posar la banda sonora a una frivolitat gens molesta i que, com a punt final d’aquest any Mozart “sona” bé.

PS
“PS” de “Post Scriptum” i “PS” de “PST! Ei!” que jo també hi he dit la meva: a Catalunya Música he fet els guions de Paisatges de Mozart i a Una tarda a l’òpera he radiat la integral de les òperes i les àries de concert de W.A.M. I a Publicacions de l’Abadia de Montserrat he publicat Mozart a Barcelona. Recepció operístiica (1798-2006). No en dic res més perquè altrament seria fer-me propaganda. Que me la faci un altre! (però, al capdavall, aquest és el meu bloc/g, oi?)