MOZART I LA FRANCMAÇONERIA (I)

Com que la mort (considerant-ho bé) és l’última etapa de la nostra vida, m’he familiaritzat tant des de fa alguns anys amb aquesta veritable i millor amiga de l’home, que la seva imatge no només no m’espanta, sinó que em consola. I agraeixo al meu Déu d’haver-me concedit l’alegria (vós ja m’enteneu) de descobir-la com a clau de la nostra veritable felicitat.

Aquesta és la cèlebre carta enviada per Wolfgang Amadeus Mozart al seu pare Leopold el 4 d’abril de 1787. El remitent fa una única referència a la seva pertinença a la francmaçoneria amb l’eloqüent “Vós ja m’enteneu…”. Una referència que ajudaa contextualitzar l'obra maçònica de Mozart, la versió integral de la qual es va presentar en un interessant concert al Palau de la Música Catalana, en el marc de la temporada Palau 100, el dimecres 7 de febrer. L'Orquestra Simfònica de Tenerife dirigida per Víctor Pablo Pérez i el Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana van ser els artífexs d'una vetllada única a una Barcelona que encara ha de descobrir gran part del llegat mozartià. Incloem ara el primer dels dos lliuraments de les relacions entre Mozart i la francmaçoneria.

Parlem-ne...

Mozart era francmaçó i ho va ser des de 1784, tot i que ja abans havia pres contacte amb membres de lògies, entre els que hi havia alguns dels seus millors amics. Les raons per les quals el compositor de Salzburg va entrar a formar part de les lògies vieneses respon d’una banda a la voluntat de Mozart de ser algú en el món social i intel.lectual de la Viena il.lustrada però també, cosa que de vegades s’oblida, a uns ideals de llibertat, igualtat i fraternitat que impregnen la personalitat i algunes de les partitures del músic, i no només les que va escriure per a les lògies.

Mozart, a diferència de músics col.legues seus com Haydn o el seu propi pare Leopold, va ser un francmaçó convençut i amb idees profundes. Obres com La flauta màgica es llegeixen com a metàfores dels rituals d’iniciació a les lògies, però al llarg de la seva vida el músic de Salzburg va posar música a diversos rituals iniciàtics, sovint amb un caràcter eminentment coral i amb un tractament homfònic, pensant en la possibilitat que els qui cantessin les obres potser no sabien llegir música. A la Viena del temps de Mozart existia la coneguda com a francmaçoneria “especulativa”, oposada a la precedent francmaçoneria “operativa” (de caire primitiu i gremial). La francmaçoneria (o maçoneria) especulativa s’havia fundat el 24 de juny de 1717 sota el paràmetre de la Gran Lògia, a Londres. El nom dels seus membres, els “free masons” (obrers lliures) obeïa o feia referència als gremis de constructors de les grans catedrals gòtiques. D’aquí que la francmaçoneria tingui entre la seva iconografia estris de la construcció com l’escaire, el compàs i números com el tres, el cinc i el set que personifiquen la simetria i l’harmonia. I és que l’ideal del francmaçó és aconseguir un món d’ordre, perfecte i igualitari entre els homes i les dones, amb el rerefons arquitectònic del temple de Salomó, a Jerusalem.

Definició i una mica d’història
Abans d’avançar, però, i posats a seguir aclarint conceptes, definim què és la Francmaçoneria i fem-ho amb paraules extretes del propi Diccionari Enciclopèdic de la Maçoneria:

La Francmaçoneria és una Associació universal, filantròpica, filosòfica i progressiva; procura inculcar als seus adeptes l’amor a la veritat, l’estudi de la moral universal, de les ciències i de les arts, desenvolupar en el cor humà els sentiments d’abnegació i caritat, la tolerància religiosa; els deures de la família; tendeix a extingir els odis de raça, els antagonismes de nacionalitat, d’opinions, de creences i d’interessos, unint tots els homes pels llaços de la solidaritat, i fonent-los en un tendre afecte de mútua correspondència. Procura, en definitiva, millorar la condició social de l’home, per tots els mitjans lícits, i especialment per la instrucció, el treball i la beneficència. Té com a divisa Llibertat, Igualtat, Fraternitat.

Ens trobem, per tant, amb un moviment molt típic del segle en què va néixer, el XVIII, Segle de les Llums, del racionalisme i de la recerca de la veritat, personificada en la llum del sol, un altre dels icones habituals en les anomenades lògies, que són els llocs de reunió dels francmaçons. Els seus rituals són força complexos per la gran quantitat de simbolisme, tot i que els francmaçons no tenen res a veure amb els Rosacreu, els Germans Asiàtics o els Il.luminats de Baviera, de caire esotèric, habituals també en temps de Mozart. Al contrari d’aquests altres moviments, la francmaçoneria encaixa molt més amb els ideals racionalistes propers als aires que es respiraven a la França immediatament abans de la Revolució. Potser això és el que va generar animadversions, especialment entre l’alt clergat de l’església catòlica. Unes animadversions que van arribar fins al segle XX, quan les dictadures totalitàries (inclòs el franquisme, que hi va dedicar una delirant i obsessiva atenció) van prohibir la francmaçoneria per considerar-la excessivament perillosa, en el fons per la llibertat que dóna als seus adeptes. Adeptes entre els que trobem, al llarg de la història, molts noms cèlebres entre escriptors, pintors, músics, polítics, actors de cinema i de teatre i fins i tot homes dedicats a la religió, tot i que el cristianisme en general i el catolicisme en particular ha mirat de reüll -i en ocasions ha arribat a condemnar i prohibir- la francmaçoneria, perquè entre la llibertat que propugna entre els seus membres hi ha la de culte, a més de la tolerància religiosa entre creences.

La francmaçoneria es va estendre ràpidament arreu d’Europa, va arribar a Nord-Amèrica i fins i tot va adoptar formes autòctones, com la francesa, integrada per molts dels enciclopedistes i il.lustrats avui prou coneguts. A Àustria, la nova societat va arribar el 1742 i va adoptar la forma de la francmaçoneria anglesa, tot i que cap a finals de segle hi havia tantes ramificacions que és impossible parlar d’una francmaçoneria unitària. Per cert que la irrupció de la societat secreta a Àustria arribava quatre anys després que el papa Climent XII la condemnés. No va ser la primera vegada, perquè el 1751 el pontífex Benet XIV tornava a prohibir-la. En temps de l’emperadriu Maria Teresa, la francmaçoneria va gaudir a Viena de certa permissivitat, en part perquè el propi Arxiduc Francesc, espòs de l’emperadriu, pertanyia a una lògia, i també perquè Àustria vivia en aquella època bastant al marge dels dictats del Vaticà, tot i l’indiscutible catolicisme que sempre ha caracteritzat el país del Danubi.

El 1785 hi havia a la capital imperial uns 800 francmaçons repartits en vuit lògies, la més nombrosa de les quals era La Veritable Concòrdia (“Zur wahren Eintracht”), amb uns 200 membres, i el Gran Mestre de la qual era el mineralista Ignaz von Born, pesonatge que sembla haver inspirat el Sarastro de la futura Flauta màgica.

El febrer de 1785, Josep II va ordenar a les lògies que es reagrupessin i que es fusionessin. Va ser un cop de saviesa del prudent emperador, que no volia trencar relacions amb Anton Migazzi, arquebisbe de Viena i enemic declarat de la francmaçoneria. Una enemistat fomentada potser per l’animadversió que sentia cap a l’emperador, un home pràctic i obertament anticlerical, que havia destinat molts edificis eclesials a institucions benèfiques com ara hospitals o escoles per a nens orfes.

La reforma de Josep II va reagrupar la francmaçoneria i va ser així com, sota l’empara de la Gran Lògia d’Àustria, van aparèixer dues lògies, una de les quals, L’esperança novament coronada, va assumir la lògia a la que havia pertangut Mozart des de la seva iniciació a la societat secreta, La Beneficència. Per cert que el Gran Mestre de la Gran Lògia d’Àustria va ser Tobias Philip Gebler, autor del text de l’obra teatral Thamos, rei d’Egipte, per a la qual Mozart havia escrit la música incidental.

Mozart i la francmaçoneria
Mozart havia tingut contacte amb francmaçons des de la seva joventut. De fet, un lied escrit el 1768 com “An die Freude” (“A l’amistat”) i un altre de 1772, “O heiliges Band” (que també és un himne a l’amistat) tenien textos de francmaçons.

Una de les raons per les quals Mozart va esdevenir francmaçó respon a la seva voluntat de fer-se un lloc en la societat vienesa progressista del moment. Però també hi havia una convicció sincera, una bondat espiritual i una tendència a la filantropia, l’amistat i la beneficència que s’emmarquen en l’esperit de concòrdia que sempre van regnar en Mozart i la seva obra, especialment la teatral. I això és el que va impulsar-lo a viure de la vora la francmaçoneria, que va freqüentar en repetides ocasions i de la que queda fins i tot un testimoni gràfic en un quadre anònim i conservat al Museu d’Història de Viena, que representa una lògia en què, a primer terme i ha mà dreta, reconeixem Mozart revestit amb els símbols maçons i conversant amb un germà, és a dir amb un company de lògia.

Mozart va sol.licitar el seu ingrés a la maçoneria l’octubre de 1784. Hi va ser acceptat el 14 de desembre i en el discurs d’acollida Wenzel Summer va pronunciar les següents paraules:

Us exhorto a mostrar com n’és de recíproc el sentiment que brolla dels instruments amb la virtut i l’amor de l’Home.

El 7 de gener de l’any següent, Mozart va ser ascendit a grau de company i poc temps després (hi ha qui parla de sis dies i d’altres pressuposen que va ser el mes de març) va esdevenir mestre. El mes de març del mateix 1785, el compositor de Salzurg va escriure Gesellenreise, un lied per a tenor i piano que canta les lloances del maçó que ascendeix al segon grau, és a dir del primer (aprenent) al segon (company) i amb un text que diu:

Vosaltres, que us apropeu a un nou grau de coneixement, camineu ferms en el vostre camí, que no és altre que el de la saviesa! Prengueu com a viàtic, oh pelegrins, la benedicció dels vostres germans! Que la prudència sigui sempre al vostre costat, que la set d’aprendre guiï les vostres passes! Exerciu el vostre judici i no us deixeu dur mai per la il.lusió d’un passiu encegament! Certament, és rude el vostre viatge per la vida, però el preu de la recompensa és dolç, esperant el viatger que sap treure sàviament profit del propi camí. Feliç aquell que un dia pugui dir: la llum guia el meu camí!

Aquesta obra es deuria canta pocs dies abans que Leopold Mozart, pare de Wolfgang, ingressés també a la mateixa lògia, La Beneficència. Deu dies més tard, ascendia al grau de company i finalment el 22 d’abril de 1785, assolia el tercer grau, el de Mestre, com el seu fill. Però, a diferència de Wolfgang, no sembla que Leopold fos gaire fidel a les seves visites a les lògies, i menys des de la ciutat de Salzburg, on residia. Del mateix 1785 és la cantata Die Maurerfreude KV 471 composta el mes d’abril. Està escrita per a tenor, cor masculí i orquestra i estructurada en tres parts: una ària, un recitatiu i una ària amb cor. L’obra es va cantar en el context d’un banquet ofert en honor a Ignaz von Born després que l’emperador Josep II l’hagués afavorit. La partitura es va interpretar el 24 d’abril de 1785, un dia abans que Leopold Mozart deixés Viena per tornar a Salzburg. Mai més no veuria el seu fill, que en aquella ocasió va dirigir la brillant peça, que fa referència també a l’emperador i la seva magnanimitat. Aquesta és també la primera obra de Mozart escrita per a la francmaçoneria i té la tonalitat de Mi bemoll major, maçònica per excel.lència juntament amb el seu relatiu, el do menor, per les seves tres alteracions a la partitura: si mi i la bemolls. La mateixa tonalitat de l’obertura de La flauta màgica, per cert. Però no tot són obres de lloança a les lògies. També hi ha lloc per a la música fúnebre, com la marxa KV 477 (479a) que presumiblement Mozart va escriure en homenatge a dos germans de lògia difunts, Franz Esterházy von Galatha i Georg August von Meklenburg.

El dia de l’homenatge funerari, un company de lògia de Mozart, Tobias Weinzel Epstein, va llegir un discurs de lloança en què va dir que la mort era l’amiga íntima de l’home, idea que Mozart reculll en la carta de 1787 que encapçalava aquest text. El cas és que aquells dos individus havien mort a la tardor, i l’obra ja havia estat escrita el juliol. De fet, es va compondre originàriament per acollir un maçó de Venècia que havia estat expulsat per ordre de la Inquisició de la Sereníssima República. Quan va arribar a Viena va ser acollit a la lògia de Mozart, on es va interpretar l’obra en una versió coral i amb un text inspirat en les Lamentacions de Jeremies. Mesos més tard, es va utilitzar la versió sense cor per a l’ofici fúnebre ja citat. Amb tot, les intencions simbòliques de la peça són les mateixes, perquè la partitura sembla caminar per la foscor de les tonalitats menors fins que, al final, un radiant acord en to major posa punt final a una breu però intensa partitura mozartiana que ja prefigura l’univers del Rèquiem. Els compassos en to menor serien l’equivalent de la foscor de la Inquisició en la versió per a cor i l’acord major la benvinguda a la lògica, com un raig de llum; en la versió fúnebre, els compassos menors equivaldrien a la pena per la mort d’un ésser estimat i l’acord final simbolitzaria l’esperança de resurrecció.

Un il.lustre mozartià, també maçó
Aquest recurs harmònic es podria veure en paral.lel amb un altre moment lluminós d’un compositor que també va ser maçó, tot i que la seva pertinença a les lògies va ser molt més efímera: Franz Joseph Haydn i el moment de la irrupció de la llum a l’inici de l’oratori La creació. Haydn també va ingressar a la francmaçoneria. Va sol.licitar-ho el 29 de desembre de 1784 i la seva cerimònia iniciàtica va tenir lloc l’11 de febrer de 1785 a la lògia vienesa La Veritable Concòrdia. Però no sembla que més endavant hagués freqüentat cap altra lògia. Una de les raons deuria ser que residia lluny de Viena, a Esterházy, on no sembla haver-hi hagut pràctiques maçòniques.

S’ha especulat també sobre els possibles lligams francmaçons dels quartets de l’opus 20, l’edició dels quals es va fer a París amb un frontispici solar a la portada, símbol francmaçó per excel.lència. Però segurament la cosa no era més que un recurs ornamental. D’altra banda, Claude François Marie Rigoley, comte d’Ogny, era el promotor dels concerts de la Lògia Olímpica de París i va encarregar a Haydn les simfonies nºs 82-87, anomenades “parisines”. La nº84 de les quals esta escrita en Mi bemoll major, però tampoc sembla que hi hagi intencions francmaçòniques al darrere.

Tampoc hi són, tot i que alguns exegetes ho han fet observar, el citat pas de la tonalitat menor al radiant Do major que subratlla la paraula “Llum” (“Licht”) a l’inici de La Creació, amb llibret del baró Gottfried van Swieten, igualment francmaçó i amic de Mozart. Per contra, i en vida del propi Haydn (i cal presuposar que amb permís seu) es van utilitzar algunes melodies seves com l’himne imperial “Gott erhalte Franz der Kaiser” o el lied “Das Leben ist ein Traum!” per ser cantades en lògies maçòniques, amb els textos convenientment canviats.

... CONTINUARÀ...

LA FLAUTA (MASSA) MÀGICA DE KENNETH BRANAGH

Ja l’he vista. Va ser un diumenge al matí, al Majestic Bastille de París. No m’ha decebut, potser perquè n’esperava poc. Però òbviament, si estàs tocat per Bergman (és el meu cas) és difícil arribar al seu llistó i, més encara, superar-lo.
Diguem-ho d’entrada: Branagh peca per excés. Se li va de les mans la tecnologia i l’animació per ordinador a la que, d'entrada, no fem lletjos (segurament avui Mozart escriuria amb ordinador). De fet, el director d’Els amics de Peter juga fort. Però fa trampes i, tanmateix, se’n surt i guanya la partida.

Ideals multiculturals
La tesi de fons de la pel.lícula és la frase amb què Stpehen Fry fa cantar els últims compassos de la partitura: "La humanitat es gira per sempre cap a la pau". Molt bé, suposo que és el que ara toca. Sí, ja sabem que al deplorable trio de les Açores la cosa no els agradaria. Però dubto fins i tot que es molestés tan sols a preocupar-se per saber qui era Mozart i què representa l’univers de La flauta màgica.
El cert és que en el fons la versió (de vegades massa) lliure del text traduït a l’anglès de Fry s’apropa a la universalitat i a l’ideal de fraternitat universal del singspiel de Mozart i Schikaneder. En això no s’equivoquen ni Fry ni Branagh, però l’excés d’aposta per la multuculturalitat i pel políticament correcte (a Monostatos no el fuetegen sinó que el degraden a caporal) sona a un oportunisme que, per força, passarà de moda. Què quedarà, doncs, d’aquesta Flauta màgica? El gust pel divertiment acrític i postmodern. Poca cosa, per tant.
Amb tot, les bones intencions hi són: Tamino camina cap a i per la pau, i les proves del foc i l’aigua suposaran el desarmament dels exèrcits, massa ferits per tantes baixes entre les seves files, on blancs, negres, grocs i vermells han estat traspassats per les bales enemigues. En aquest sentit, la làpida amb noms escrits en àrab, hebreu, xinès, cirílic i alfabet occidental bé prou que ho deixa entreveure. Calia, però? Crec que no.

Llenguatge propi
Les referències a Bergman hi són, i la inspiració d’alguns moments és clara, però indubtablement Branagh fa una pel.lícula personal i amb segell propi. I això té el seu mèrit, només faltaria. El problema és que es volen dir massa coses, i l’òpera és un art de síntesi. La sobredimensió cinematogràfica no sé si, en aquest cas, l’ajuda gaire.

Hi ha, certament, bons punts de partença, com la idea de les trinxeres en el marasme de la Primera Guerra Mundial. Però a això cal afegir l’element de “Zauberoper” i aquí és on les coses es compliquen: està molt bé que la Reina de la Nit canti la seva ària del primer acte com si de la seva boca en sortissin carros de combat que semblen escarabats. Però és ridícul veure-la volant com una histèrica Campaneta de Peter Pan mentre canta les agilitats vertiginoses de l’ària del segon acte. És divertit veure Papageno imaginant-se un harem de Papagenes al so de les campanetes encantades, però sobren els sacs de les trinxeres amb boca i ulls cantant el coral dels Homes Armats abans de les proves del foc i l’aigua.
Tot plegat, amb plans omniscients i molt picats, com si algú posés la seva mirada, cel estant, damunt del camp on té lloc l’acció. Ara bé, qui? Hi ha massa preguntes sese resposta, o potser és que, com deia, Branagh s’ha volgut divertir tot divertint-nos. Una opció vàlida, fins i tot legítima, però no sempre convenç. Sí que ho fa, en canvi, l’ús d’una tècnica i d'una gramàtica cinematogràfica en ocasions ben emprada, com l’admirable pla seqüència de prop de vuit minuts amb què es resol l’obertura.

Respecte absolut per la música
Una de les funcions de la música com a suport cinematogràfic és salvar la continuïtat d'un muntatge discontinu. Com a producte postmodern, aquesta Flauta màgica se’ns presenta multi, hiperfragmentada. I la música la salva d’allò que podria esdevenir un autèntic i convuls marasme.
Això sí, la partitura hi és tota i, al contrari de Bergman, l’ordre es correspon fidelment a l’original. No hi ha grans veus en el repartiment, però sí molta dignitat, a excepció del descomunal Sarastro de René Pape, aquí desdoblat com a Sprecher al primer acte i en la pell d’una mena d’oficial mèdic. James Conlon (que apareix fugaçment en el sèquit de Sarastro) fa la resta al capdavant d’una Orquestra de Cambra d’Europa en estat de gràcia.
El cant no sempre és diegètic, cosa que permet, en una clara llicència cinematogràfica, desdoblar el personatge que canta i mostrar-lo enfrescat en els seus pensaments amb el cant "en off" i sense que calgui obrir la boca en el sempre arriscat (i aquí reeixit) "Playback". Un bon recurs, doncs, que ajuda a distanciar-nos de l'artificiositat de l'òpera.

Indubtablement, Kenneth Branagh ha fet una pel.lícula per a tots els públics. Se'n sortirà a les taquilles i l'èxit és assegurat en DVD. Però aquesta no serà una de les millors òperes filmades. Aquest és un gènere (en cas que existeixin els gèneres cinematogràfics) molt delicat, i que cal abordar amb mesura. No n'hi ha prou amb tenir devoció per un autor i una òpera determinada. És clar que això ajuda. I no hi ha dubte que Kenneth Branagh estima Mozart. Però, crec, no tant com Shakespeare...