NAGEL/DEDÉU: UN LLIBRE I UNA CONFERÈNCIA

Un llibre...
Fa setmanes que vaig llegir Autonomía y gracia. Sobre las óperas de Mozart d’Ivan Nagel (Buenos Aires: Katz Editores, 2006). És, malgrat l’any de l’edició en castellà, un llibre “clàssic”, de 1988. Per a l’autor, la línia transversal de les òperes de Mozart són les dues constants que apareixen al títol: l’autonomia (a partir de les formes) i la gràcia, entesa com a garant de magnanimitat, en una mena de simptomatologia del perdó amb què Mozart culmina el viatge de l’òpera des dels seus inicis fins a la fi de la Il.lustració. A partir d’aleshores, el romanticisme parlaria d’òpera des d’un altre vessant, sempre a partir del punt d’engranatge marcat per Mozart.
Per a Nagel, la teoria dels afectes de Monteverdi (ira, moderació i súplica) marca el camí de l’òpera i Mozart recull i amplia aquella tradició en les seves òperes des d’Idomeneo. Tanmateix, aquesta última també tradueix la impotència d’un home desgraciat, “perquè és un rei, i un rei incapaç perquè és un home” (p. 93).
Nagel llegeix la gràcia mozartiana a la llum de l’esperit il.luminista d’un Montesquieu i és així com fa l’exegesi de La clemenza di Tito sense perdre tampoc de vista El príncep de Homburg de Kleist, a qui dedica tot un capítol. I sense oblidar la millor referència a la gràcia com és el final de Le nozze di Figaro (“La humanitat del perdó”, p. 55) o la seva antítesi en una obra com Don Giovanni, en què la súplica eximeix el personatge que dóna títol a l’obra.
[Reflexió personal: sempre he pensat que Don Joan desapareix salvat per un altre tipus de gràcia: la que conté la música de Mozart. Perquè Don Joan és fill del temps, el desafia amb les seves fugaces aparicions. I la música és l’únic art del temps capaç de traduir la veritable filosofia de Don Joan.]
O el silenci que sembla traduir el passatge en sol menor i el acords tallants, gairebé muts, que reforcen les últimes frases de l’”Ach, ich fühl’s”, meravellosa ària de Pamina al segon acte de La flauta màgica.

... i una conferència
Les circumstàncies van fer que l’endemà d’haver acabat la lectura del llibre de Nagel anés a l’Ateneu Barcelonès a sentir la conferència “La filosofia de les òperes de Mozart”, dictada pel jove filòsof Bernat Dedéu. No el conec personalment, tot i llegir algunes de les seves aportacions al seu blog i de llegir textos seus a l’anuari dels Amics del Liceu o a Ópera actual.
La conferència va ser de nivell, i és evident que Dedéu té prou coneixements i arguments empírics que li permeten abordar un tema que és objecte de la seva tesi doctoral. Però les semblances amb les teories de Nagel són excessivament coincidents. De tal manera que un es planteja la utilitat de les asseveracions de Dedéu davant d’un treball tan autoritzat com el del pensador alemany.
Amb tot, crec que hi ha en les paraules de Dedéu elements per a la polèmica (i això és bo), potser perquè el jove filòsof es fixa massa en qüestions textuals: insinuar, com va fer en una de les respostes a un assistent a la conferència, que està convençut en un 90% que Mozart escrivia els llibrets de les seves òperes és, com a mínim, imprudent. A la xerrada li va faltar música, per il.lustrar el que es deia. Només així es pot rebatre, per exemple, el principi d’igualació que Dedéu atribueix a Don Joan: s’ha fixat que al final del primer acte de Don Giovanni, durant la festa, el "Viva la libertà!" de Leporello és interromput, esclafat pels “Don” (Ottavio i Giovanni) i les “Donne” (Elvira, Anna) mentre els “paesani” (Zerlina i Masetto), callen per no pertànyer a l'estament social corresponent? Aquest exercici de cinisme no té res a veure, penso, amb principis igualitaris. En això torno a Nagel, per a qui “en Don Giovanni no regeixen ni el perdó ni la gràcia” (p. 65)
Dedéu llegeix en clau d’”autonomia i gràcia [magnanimitat]” els principis motors de les òperes de Mozart, des d’Idomeneo fins a La flauta màgica. I ho fa amb convicció, tot i que amb criteris discutibles. És cert que la de Mozart és una música que diu molt del segle que va viure. I que Mozart, com va dir Dedéu emparant-se en una cèlebre carta del compositor, no va ser un intel.lectual.
Tanmateix, és bo anar més enllà dels pentagrames per llegir-ne la immarcessible vigència. Fins i tot a risc d’equivocar-se.

LA FINTA SEMPLICE A RUBÍ

A Rubí, el proper dissabte 27 de gener (dia de l'aniversrai del naixement de Mozart) estrenen La finta semplice, KV 51 (46a) òpera "buffa" en tres actes, amb llibret de Marco Coltellini sobre un llibret de Carlo Goldoni. La música és d'un jove Wolfgang Amadeus Mozart de dotze anys. Una música, per cert, desconeguda encara a casa nostra. Amb aquestes funcions a la vil.la del Vallès, doncs, l'òpera mozartiana suposa l'estrena a Catalunya. Benvinguda sigui la iniciativa.

Una òpera "frustrada"

Es pot dir sense cap mena de problema que La finta semplice és l’òpera frustrada de Mozart. Però també es pot afirmar sense vergonya que segurament és el seu treball escènic equivocat. És clar que, posats a buscar possibles culpables (tot i que la paraula resulti un pèl forta tractant-se de Mozart), caldria assenyalar Leopold, el pare del jove compositor, que en el moment d’escriure la peça tenia tan sols 12 anys.
L’empresari Afflisio, que regia els destins del teatre de la cort, era un especulador i un negociant. No en va, després de passar per Lió i Barcelona, va acabar a la presó. I sembla que va ser un dels responsables que La finta semplice no s’estrenés a la capital imperial. Mozart es va haver de conformar amb una representació a Salzburg l’any següent, com a premi de consolació.
Amb tot, les cartes furioses que Leopold Mozart envia al seu amic Hagenauer a Salzburg deixen veure una conxorxa excessiva, com si hi hagués un complot de proporcions majúscules. No va ser del tot així, però sí que es van posar impediments a l’estrena de l’òpera. Hi havia una raó que ho podia justificar: l’empresari no volia arriscar-se excessivament davant del treball d’un jove de dotze per a una òpera buffa llarga, de prop de tres hores de durada. Mozart no tenia experiència en el terreny teatral, i menys en l’òpera còmica, un gènere que requeria una intuïció que només l’experiència podia donar. I Mozart, per molt nen prodigi que fos, tenia poca o nul.la experiéncia en el terreny escènic. La prova és que, si bé La finta semplice no es va estrenar, sí almenys que es va interpretar la missa KV 139, coneguda amb el sobrenom d’”Orfanat”, amb la presència del propi emperador i tota la cort.
La finta semplice (és a dir La ximpleta fingida) té llibret de Marco Coltellini sobre una comèdia que Carlo Goldoni (de qui enguany recordem el 400 aniversari del naixement) havia escrit a París. L’argument és simple: els germans Cassandro i Polidoro són dos solters empedernits. Giacinta és la seva germana i s’ha enamorat de Fracasso, un oficial que té com a criat Simone, enamorat de Ninetta, criada de Giacinta. Fracasso, per aconseguir casar-se amb Giacinta, du a casa dels dos germans Rosina, la seva pròpia germana, que es fingeix estúpida i de la que s’enamoraran Cassandro i Polidoro. Finalment, Cassandro es casarà amb Rosina i Polidoro es quedarà solter.
Musicalment hi ha recursos hàbils i una gràcia inqüestionable en la tria de girs melòdics. Però el resultat global no té res a veure amb les grans pàgines còmiques del Mozart de maduresa, perquè falta a l’òpera l’espontaneïtat i les intuïcions teatrals d’obres majúscules com Così fan tutte i Les noces de Fígaro, o fins i tot de l’altra “finta”, la “giardiniera”, escrita quan Mozart tenia 19 anys. Estructuralment, La finta semplice està integrada per 26 números, dels quals cal destacar els tres finals d’acte, el cor inicial i un duet. Mozart, per cert, va aprofitar una ària del seu oratori Die Schuldigkeit des ersten Gebots per incloure-la a La finta semplice, en concret “Così ha mai la donna” que canta Polidoro al primer acte.

ARGUMENT

Acte I
Som a la casa dels germans Cassandro i Polidoro, que viuen amb la seva germana Giacinta a la vora de Cremona. Fracasso s’hi ha allotjat amb el seu criat Simone. S’ha enamorat de Giacinta i la criada d’aquesta, Ninetta, ho està de Simone.
Cassandro és un vell rondinaire, misogin i que es queixa que al món no hi ha més que dones. Per la seva banda Polidoro, molt més feble que el seu germà, voldria flirtejar amb una dona però està sotmès per Cassandro. Ninetta decideix que farà caure els dos germans davant dels encants del bell sexe.
A la casa arriba Rosina, germana de Fracasso, amb l’excusa de venir-hi a passar unes vacances. Per la seva banda, Cassandro es manté ferm en la seva decisió de no deixar casar la seva germana amb Fracasso, però Ninetta parla amb Rosina del pla previst: haurà de seduir Don Polidoro i Don Cassandro.
Don Polidoro acaba caient als peus de Rosina, bojament enamorat. Cassandro retreu al seu germà que flirtegi amb una dona i Rosina s’adreça aleshores a Cassandro i aconsegueix que aquest li doni un anell. Per no perdre de vista la joia, l’avar Cassandro convida Rosina a quedar-se a la casa, per vigilar l’anell.

Acte II

Ninetta i Simone parlen dels seus plans futurs de casament. Després, i durant un sopar, Fracasso i Polidoro s’cabaran barallant perquè els dos comencen a intuir que Rosina els agrada molt. Descaradament, Polidoro diu a Rosina que no li donarà cap anell però que li farà un fill com a regal.

Don Polidoro insisteix en casar-se amb Rosina i aquesta el vol posar a prova pel seu caràcter groller. Cassandro, per la seva banda, es vol venjar del seu germà i de manera ràpida i precipitada demana a Rosina si s’hi vol casar. La noia es burla del vell. Cassandro, endormiscat pel vi, no s’adona que la noia li torna a col.locar al dit l’anell que li havia regalat.
Mentrestant, Fracasso es baralla amb Cassandro perquè aquest li diu que es vol casar amb Rosina i li diu que li ha regalat un anell. En veure que el du al dit, Fracasso diu a Cassandro que és un mentider. Paral.lelament, s’ha ordit una nova trama per embolicar els dos germans. És el torn de Simone.
Efectivament, el criat de Fracasso amaga Giacinta i fa creure a Cassandro i Polidoro que la seva germana ha fugit amb tots els diners de la casa. Ninetta fingirà que la segueix. Polidoro i Cassandro prometen a Fracasso i Simone que es podran casar amb Giacinta i Ninetta si troben la seva germana.

Acte III

Giacinta i Ninetta estan disposades a tornar a casa de Cassandro i Polidoro. Rosina està preparada a casar-se amb Cassandro, però encara prepara una última juguesca. L’estratègia de Rosina consisteix en fer creure a Cassandro que es vol casar amb el seu germà, quan en realitat ofereix la seva mà al propi Cassandro. Aquest, content de casar-se amb una dona de la que acabat per enamorar-se, accepta de grat. Tan sols Polidoro es quedarà solter.

LES FUNCIONS A RUBÍ

Repartiment

Maria Hinojosa.............Rosina
Jordi Boltes.................Cassandro
Jordi Schlaghecke........Polidoro
Montserrat Bertral.........Giacinta
Mireia Aguiar................Ninetta
Ferran Campabadal.......Fracasso
German de la Riva........Simone

La Camara Teatre
Ermini Ensemble
Coral Conturbatme
Direcció escenica: Angel Miguel
Direcció musical: Juanjo Grande

Lloc i horaris
Dissabte 27 de Gener 21:00 Teatre Municipal La Sala
Diumenge 28 de Gener 18:30 Teatre Municipal La Sala

3 DIES DESPRÉS DE LA FI D'UN ANY RODÓ

La fi d’any em va agafar fora de casa i per tant sense possibilitat de penjar res al bloc/g. El cel i la terra de Tuníssia poc permeten pensar en res, més enllà que petites dosis de supervivència, per exemple a l’hora d’agafar un tren o d’abraonar-se (literalment) damunt d’un taxi a la Place de Barcelone (!) de la capital del país africà.

Cap d’any em va enxampar dormint, exhaust després d’una jornada esgotadora. I això va fer que poc pogués pensar que deixàvem l’any 2006 enrere.

Tanmateix, sóc dels qui penso en la relativitat (o el relativisme?) del pas del temps, i en les convencions de dates més o menys virtuals. Massa com per celebrar-les amb la més absoluta de les irracionalitats. Per a mi, el veritable canvi d’any s’esdevé al setembre: inici de curs universitari i començament de temporada d’espectacles.

Diuen, això sí, que hem deixat enrere el 2006 i amb ell l’any mozartià per excel.lència, quinze anys després del ja llunyà 1991. L’efemèride es pot valorar des de diverses perspectives, generals i personals i ara, quatre dies després del pas d’un any a l’altre, pot ser bon moment per fer-ho.

A grans trets, l’Any Mozart ha estat productiu i interessant, fins a l’exhumació, fa pocs dies, d’un “allegro” per a piano inèdit del “Wunderkind”, precisament pertanyent al període infantil de Salzburg. El catàleg de Köchel és ple de llacunes i d’obres desaparegudes o inacabades que poc a poc el van ampliant, per bé que el bo i millor de Mozart és, afortunadament, a l’abast de tothom. I més ara que el Mozarteum acaba de fer accessibles totes i cadascuna de les partitures editades del músic, a través d’internet . Tampoc podem oblidar, esclar, els llibres editats o reeditats, comentats en aquest espai virtual. Cal tornar a insistir en la necessitat que Pere Albert Balcells editi el seu estudi aprofundit de les òperes mozartianes, i d'altra banda saludem amb una berratada la reedició en castellà de l'assaig d'Albert Einstein, a l'espera que algú se'n recordi de Herrmann Abert.

El més destacable, però, potser ha estat l'edició audiovisual del catàleg complet de les òperes de Mozart. El projecte Mozart 22 –del que ja he parlat en aquest bloc/g- en directe i, ara fa un mes, en format audiovisual ha permès l'edició de totes i cadascuna de les òperes mozartianes representades al festival sazburguès d’enguany, cosa que permet que el músic sigui l’únic compositor que té l’obra teatral completa en format DVD.

Alertats com estàvem després del carnaval en què es va convertir l’any 1991, enguany m’ha semblat que no hi ha hagut activitats tan absusives com les de fa quinze anys. És evident que Mozart és el compositor més popular de la història de la música, cosa que el fa blanc del populisme, però em sembla que enguany les coses s’han fet molt millor. L’exposició a Viena Mozart i l'experiència de la Il.lustració, ressenyada igualment en aquest meu/vostre espai virtual ha estat una de les mostres més aclaridores per explicar el context social, econòmic, religiós, històric i fins i tot eròtic del músic. Tant de bo, per cert, que l’exposició pugui viatjar i fer-se itinerant més enllà de les portes de l’Albertina vienesa.

Amb tot, és evident que l’aniversari mozartià ha eclipsat els de Xostakòvitx, Arriaga o Martín i Soler. Això és el que passa amb compositors precisament populars i que no necessiten més difusió: el seu propi nom obre moltes portes, i possiblement músics com els citats mereixen la seva oportunitat, per bé que ningú en discuteix la vàlua i que Xostakòvitx viu un creixent interès entre les generacions joves d’assidus a concerts d’arreu del món.

A casa nostra, l’aniversari mozartià ha tingut els seus punts neuràlgics, tot i que la cosa ha sonat en ocasions a excusa de mal pagador. Potser la marató de la Fundació “la Caixa” ha estat un dels actes més honestos de l’any en matèria mozartiana, perquè les programacions dels cicles al Palau o de l’OBC a L’Auditori han quedat curtes: el Festival Mozart, per exemple, no ha aprofitat l’avinentesa per donar a conèixer aquelles obres mozartianes menys habituals. Caldria fugir, en matèria simfònica, de les cinc o sis últims simfonies per redescobrir les obres salzburgueses; el terreny simfònico-coral hauria de permetre l’accés a obres com La Betulia liberata, la curiosa adaptació de la missa en do menor en forma d’oratori (Davidde pentente) o la música incidental de Thamos; la cambra hauria d’incidir molt més en els conjunts de vent (excel.lent, per cert, el primer disc del recentment constituït MoonWinds dirigit i liderat per Joan Enric Lluna) i entre els concerts urgeix interpretar els concerts per a piano anteriors al nº20, per no parlar del de fagot, que és una pura meravella.

Les valoracions personals respecte del que a mi m’ha suposat l’anyada mozartiana me les deixo per als cercles més íntims, tot i que m’atreveixo a confessar públicament que no he pogut complir amb el propòsit que em marcava l’ú de gener del 2006: escoltar totes i cadascuna de les obres de Mozart per ordre cronològic, a poder ser a diari. La cosa continua i nola dono per acabada (al contrari!) però em fa vergonyar confessar que tan sols he arribat a 1772 i que l’última peça escoltada per ara ha estat la Simfonia en Fa M KV 130. Però mantinc la promesa: qui sap si el 2056, als 87 anys, hauré acabat amb l’audició completa. Aleshores us ho faré saber, potser en aquest mateix bloc/g. I podré seguir mantenint allò que alguns m'heu sentit dir en públic i en privat: Mozart no és el que compositor que més m'agrada, sinó el que més estimo.