ALERTA AMB "IO, DON GIOVANNI"!

Sembla que la setmana que ve arriba a les pantalles comercials de casa nostra Io, Don Giovanni, l'última pel.lícula de Carlos Saura, basada en les relacions entre Lorenzo Da Ponte, Giacomo Casanova i Wolfgang Amadeus Mozart a partir de la gestació de Don Giovanni.

Fa un mes vaig poder veure aquest film. No en faré ara una valoració molt primmirada, tot i que puc liquidar l'assumpte dient que em sembla un treball fluix i, tot una aparença luxosa, força malgirbat i desendreçat. Ni la història resulta interessant ni l'opció estètica de la pel.lícula em sembla exemplar. I això que, deixant de banda la vida de Mozart, la de Casanova i la de Da Ponte són apassionants. Dels dos primers ja hi ha prou filmografia, però el tercer ha perdut, almenys ara, una bona oportunitat. Fins i tot l'encontre a Praga, el 1787, entre els tres homes a l'entorn de l'òpera mozartiana sobre el llibertí per excel.lència en clau mítica com és Don Joan podria haver donat peu a un producte molt més substancial.
El que em preocupa més de la pel.lícula són les imprecisions, inexactituds o directament errors garrafals a nivell històric, i que passen per un tractament d'elements musicals del tot equivocats.

Inexactituds històriques
Per ordre d'aparició en pantalla, són aquestes:

- 1781. Som a Venècia. Da Ponte veu una representació, al carrer, d'una òpera sobre Don Joan. Es tracta del Don Giovanni de Gazzaniga: aquesta òpera es va estrenar (com la de Mozart) el 1787, sis anys després del que mostren les imatges.

- 1781. Da Ponte arriba a Viena i es troba amb Mozart. Els dos homes no es van conèixer fins el 1783. D'altra banda, quan es saluden ho fan a la manera maçònica. Da Ponte no era francmaçó, i Mozart no entraria a les lògies fins al 1784.

- En aquest primer encontre, Mozart toca a l'orgue J.S. Bach. El compositor de Salzburg no va descobrir Bach fins el 1782, quan el Baró Van Swieten va obrir-li la seva biblioteca musical, amb manuscrits i obres diverses del mestre d'Eisenach.

- 1782. Al teatre, sentim l'ària "Un bocconcin d'amante", de l'òpera La grotta di Trofonio, de Salieri. Aquesta òpera no es va estrenar fins al 1785.

- 1786. Durant unes funcions de Le nozze di Figaro a Praga, veiem la soprano Adriana Ferrarese del Bene cantant l'òpera de Mozart. Fals: la Ferrarese va cantar una reposició de l'òpera a Viena, però el 1789. Va ser per a aquesta ocasió que el compositor va escriure les àries "Un moto di gioia" i "Al desìo di chi t'adora".

- Da Ponte i Salieri proposen a Mozart l'escriptura de Don Giovanni. Salieri no va tenir res a veure en aquesta proposta. Da Ponte va proposar el tema, però l'encàrrec no venia de l'emperador (com es diu a la pel.lícula), sinó de l'empresari Guardasoni, de Praga.

- 1787. Constanze, esposa de Mozart, ha de freqüentar balnearis i Mozart està pràcticament a la misèria. Inexacte: les cures de Constanze van començar el 1791 i el 1787 el músic encara no vivia amb tantes precarietats.

- Tardor de 1787, a Praga. Durant els assajos de l'òpera, Mozart rep la notícia de la mort de Leopold, el seu pare. Aquest traspàs va tenir lloc el 28 de maig d'aquell mateix any.

- Praga, 1787. Estrena de Don Giovanni. Hi canten la Ferrarese i la també soprano Caterina Cavalieri. Fals: la primera no va cantar aquesta òpera i la segona va cantar les funcions de Viena, el 1788, com a Donna Elvira. L'Elvira de Praga va ser Caterina Micelli. A més, Cavalieri canta "Mi tradì", una ària que es va escriure per a les funcions vieneses.

- Praga, 1787. Estrena de l'òpera. La presència de l'emperador tampoc no és certa, perquè Josep II no va assistir a Praga (tampoc no hi va poder ser Da Ponte), sinó a Viena, on va dir allò de: "Una òpera difícil de digerir per als meus vienesos".

Alguns despropòsits
Annetta és un amor de joventut de Da Ponte, ara alumna de Mozart. Durant un assaig, la jove violoncel.lista (hi havia dones violoncel.listes a finals del segle XVIII?) supleix un músic de l'orquestra. Durant l'assaig, els músics van vestits d'uniforme (!).
La idea de la mort perseguint Mozart, amb el Commendatore com a transposició de Leopold (el pare recentment mort) és un tema ja explotat, per exemple a Amadeus. A la pel.lícula de Saura es veu també l'escena de la davallada als inferns de Don Joan, amb solucions semblants a les que Josef Svoboda va dissenyar per a la pel.lícula de Milos Forman inspirada en l'obra homònima de Peter Shaffer.
Tampoc no té massa sentit la música de Vivaldi insertada enmig de l'obertura de Don Giovanni o amb aparicions recurrents, a mode de leitmotiv: per molt que Vivaldi fos un compositor venecià mort a Viena, la seva música no té res a veure amb la realitat que va envoltar Mozart o Da Ponte.
En definitiva, la pel.lícula de Saura és una fantasia a l'entorn del tema del donjoanisme i sobre la figura de Lorenzo Da Ponte. Però ni n'explora la psicologia, ni n'aprofita la rica biografia, ben documentada a banda de les Memòries que ens va llegar el venecià amic de Casanova. Musicalment, ja he esmentat els errors i les imprecisions. Tot plegat fa del film un producte absolutament prescindible. Treurem molt més suc llegint directament les memòries dapontianes o fins i tot de Casanova (recentment editades en versió íntegra i en traducció castellana) o escoltant els immarcessibles compassos del Don Giovanni de Mozart.