15.11.06

DOS GRANS "RÈQUIEM"

M’arriben, gairebé simultàniament, dos Rèquiem, un en disc compacte i un altre en DVD. Són diferents i gravats amb divuit anys de diferència. Anem per parts.

Un esplèndid disc
Editat per Deutsche Grammophon com a col.lofó de l’Any Mozart, el Rèquiem dirigit per Christian Thielemann es presenta en un esplèndid registre fet en directe el febrer del 2006. Davant de la Filharmònica de Munic i del Cor de la Ràdio Bavaresa, Thielemann fa amb aquest ala seva primera incursió mozartiana (si més no discogràfica). L’audició satisfà i palesa el valor d’una obra ben feta al servei d’una partitura indiscutible però potencialment vàlida per a tota hermenèutica. Darrerament, la filologia ha fet estralls i en bensfici d’una pretesa recerca de puresa s’han comès crims de lesa majestat, en ocasions fins a fer irreconeixible una determinada partitura.
Thielemann es posa al servei de la peça i no a l’inrevés. La serveix amb humilitat però no es queda amb una simple lectura dels seus compassos: va més enllà i, capcot, extreu la força de la paraula de la música i la música de la paraula. Dirigeix un rèquiem i té clar que d’una partitura així cal treure tot el dramatisme. I sobretot si és la de Mozart, segurament el rèquiem més humà de tots els rèquiems que es fan i es desfan. Perquè el salzburguès es va apropar a la mort des de la senzillesa de qui no entén però accepta, en un segle XVIII que arriba a la seva fi. Thielemann sembla dir-nos que Mozart i la seva època deien adéu per donar la benvinguda a un romanticisme que truca a la porta en forma de “Sturm und Drang”. Aquesta és, penso, la clau de volta amb què culmina el nervi constructor de la lectura de Thielemann. Gran treball de l’equip vocal (Rubens, Braun, Davislim i Zeppenfield) en un conjunt fonogràfic del tot recomanable.

Un DVD corprenedor
Fa uns mesos m’arribava el testament audiovisual de Leonard Bernstein, una missa en do menor enregistrada a l’església bavaresa de Waldsassen. Ara m’arriba un producte semblant, fet a Santa Maria de Diessen, també a Baviera i gravat el 1988: el Requiem, editat ara en DVD i procedent dels tresors acumulats a l'impagable arxiu d'Unitel.
El que impressiona més, a banda de la interpretació, és el silenci abans i després de l’audició. (El durant l’obvio perquè fa divuit anys la música s’escoltava sense estar pendents de telèfons mòbils ni caramelets traïdors). Tractant-se d’un concert fet en una església, no hi ha aplaudiments ni abans ni després. Es tracta d’una cerminònia religiosa en què l’oficiant és la pròpia música. Crec que no sóc creient (crec que no crec, almenys en Déu… en Mozart ja és una altra cosa…) però si les nostres esglésies, presumiblement buides, programessin música sacra de qualitat durant els seus oficis allà em tindrien, a primera fila. I si la litúrgia tornés al misteri del llatí potser faria sessió doble.
Marrades.
Bernstein era un home de teatre. I es nota. Dirigeix amb cerimoniositat, amatent al drama humà que hi ha darrere de tot rèquiem. El gest, mesurat però ampli quan convé, marca no només una entrada o una inflexió, sino el pregon sentit que s’amaga darrere del text de la missa. Novament, i com en el cas de Thielemann, l’opcíó és romàntica i no apta per a talibans de la filologia. Per cert que s’ha optat per la versió de Franz Beyer, substancialment la mateixa que Süssmayr tot i amb recursos diferents en la instrumentació, com la segona intervenció del trombó en el passatge per a tenor del “Tuba mirum”.
Marie McLaughlin, Maria Ewing, Jerry Hadley i Cornelius Hauptmann assumeixen les parts solistes davant de l’Orquestra Simfònica i del Cor de la Ràdio de Baviera, formació simfònico-coral de les més brillants de l’Europa Central, aquí en estat de gràcia.
I al final, després de l’impressionant fuga de Mozart amb què Süssmayr intel.ligentment va voler acabar l’obra, recuperant el fragment del “Kyrie”, es fa el silenci. Sepulcral. “Lenny” Bernstein es recull en una pregària. I sonen les campanes. I ningú s’aixeca i ningú es mou. I tothom calla, després que la música hagi parlat. I de quina manera.
Impressionant.

2 Comments:

At 8:56 a. m., Anonymous Anónimo said...

Estic d´acord amb tu no se si crec al menys, tal i com va tot costa molt, però amb bons concerts a les esglèsies un públic fidel hi peregrinaría.

 
At 1:47 a. m., Anonymous Anónimo said...

Recordo la iniciativa que amb JJMM vaig engegar l'any 87/88, em sembla, era una vegada al mes, al principi a Jesús de Gracia fer una missa de Haydn, Mozart, Dvorak etc. Una missa a la que hi havia una concurrència de 125 persones absn, després s'omplia. La cosa es va complicar perquè el responsable diocessà de la litúrgia deia que el poble hi havia de participar i obligava a intercalar alguna aberració gospel "Mou senyor, mou la meva ànima " emmig de la música selecta i els capellans van anar allargant el sermó previst de cinc minuts que parles sobre virtuts evangèliques i no fos excloent per un de mes llarg i més tancat. En veure l'església plena no suportaren tenir l'ocasió d'abusar-ne fins que el públic s'anà reduïnt. Amb tot unes sis-centes persones hi anaven. El nou D.G. de Promoció Cultural va abolir la subvenció(molt modesta) que JJMM rebia per aquest motiu, dient que el diner públic no podia anar per misses, sense tenir en compte, per exemple, que dels mil i pico d'assistents a les primeres sessions, més de la meitat combregaven i també `devien pagar els seus impostos.... Jordi M.

 

Publicar un comentario

<< Home