A l'entorn d'IL RE PASTORE

Il re pastore KV 208 va ser l’última òpera que Mozart va escriure per a la ciutat de Salzburg. De fet, van ser ben poques les obres escenificades a la ciutat natal del compositor: deixant de banda el singspiel sacre L’acompliment del primer manament, s’ha de comptar Apollo et Hyacinthus (que de fet és la primera òpera mozartiana, estrenada a la Universitat salzburguesa), La finta semplice (estrenada accidentalment a la ciutat després del seu rebuig a Viena) i Il sogno di Scipione. Amb Il re pastore, Mozart s’acomiada operísticament de la ciutat que tant odiava, per molt que el festival anual s’entesti en deixar d’estar en deute amb el compositor.

L’òpera que ens ocupa va ser escrita el 1775 quan el músic tenia dinou anys i vuit òperes ja incorporades al seu catàleg. Recent arribat de Munic, on havia estrenat amb gran èxit La finta giardiniera, Mozart va rebre l’encàrrec de la cort arquebisbal, amb motiu de la visita que l’arxiduc Maximilià, fill petit de l’emperadriu Maria Teresa, violinista notable i de la mateixa edat que Mozart, va fer a Salzburg de camí cap a Itàlia. Per a celebrar la solemne estada de tan insigne personatge, es va encarregar a Domenico Fischietti l’òpera Gli orti Esperidi i a Mozart Il re pastore, les dues amb llibret de Pietro Metastasio. La primera (i única) versió estrenada d’Il re pastore va ser semi-escenificada, ateses les dimensions reduïdes de la sala de la cort de l’arquebisbe (que aleshores era l’antipàtic i dèspota Colloredo)

Sembla que el llibret va ser escollit pel propi Mozart, que tenia un volum amb les obres completes de Metastasio. No era, doncs, un text nou, i ja havia estat musicat el 1751 per Giuseppe Bonno en una òpera estrenada a Schönbrunn. Posteriorment, el llibret d’Il re pastore va ser posat en solfa en dotze ocasions més per compositots com Carlo Broschi (el cèlebre Farinelli), Sarti, Uttini, Jommelli, Galuppi, Hasse, Piccini i Gluck entre d’altres i encara continuaria fent-se servir fins a finals del segle XVIII, tot i l’animadversió que va provocar en algun sector, per exemple en els il.lusrtats francesos com el baró Friedrich Melchioro Grimm que va escriure “El rei pastor” Quin títol! Quin tema!”.

La història, de tall al.legòric, situa dos res en el mateix pla, Aminta i Alexandre. Però el primer, que viu com a pastor enamorat d’Elisa, ignora que és l’hereu legítim del tron de Sidònia. Quan Alexandre l’identifica com a propietari de la corona, Aminta refusa i prefereix la vida tranquil.la del pastor i serà coronat, precisament, com a “rei pastor”. La magnanimitat d’Alexandre i la senzillesa d’Aminta són dues de les virtuts que, al.legòricament, escaurien a un personatge com Maximilià, a qui es dedicava l’obra.

La partitura mozartiana s’emmarca en el terreny de la serenata dramàtica, és a dir de les obres per a ser interpretades de nit, semiescenificades i amb motiu d’un esdeveniment de tall nobiliari amb la voluntat de cantar al.legòricament les virtuts de la persona a qui anava dedicada l’obra. Estructurada en dos dels tres actes originals, Il re pastore és una obra deliciosa amb fragments molt d’acord amb els aires de pastoral propis de les òperes arcàdiques (o sigui ambientades a l’Arcàdia, la zona dels pastors per excel.lència de la mitologia grega, tot i que aquesta s’ambienti a l’Àsia Menor) i amb acompanyaments que treuen profit de la reduïda orquestra salzburguesa, reduïda a la corda, dues flautes, dos oboès, dos fagots, quatre trompes i dues trompetes. L’ària més famosa de l’òpera, “L’amerò sarò costante”, està acompanyada per un obligat de violí: no és casual que en aquells moments Mozart hagués escrit els seus cinc concerts par a aquell instrument.

El repartiment inclou cinc personatges: la doble parella formada per Aminta i Elisa i Agenore i Tamiri i, com a col.lofó, Alexandre el Gran, rei de Macedònia. Aquest paper (com el d’Agenore) està escrit per a tenor, tot i que la figura central, Aminta (el rei pastor) és un paper que avui canten sopranos, tot i haver estat originàriament escrit per a castrat, en concret per a Tommaso Consoli, que havia estat el primer Ramiro de l’estrena muniquesa de La finta giardiniera.

Musicalment, l’obra és variada i escrita amb el bon gust característic d’un compositor que amb dinou anys ja havia definit el seu estil però que s’amotlla a les convencions de l’”opera seria”, amb àries “da capo” i d’inspiració pastoral en els personatges d’Aminta i Tamiri i de tipus herpic en el cas d’Alessandro. Unes àries, per cert, sovint tractades com si fossin peces de concert, atès precisament el caràcter semiescenificat de l’òpera.

Mozart va valorar posteriorment una obra com aquesta tot i que va ser representada en una única audició, el 23 d’abril de 1775. Passatges de l’ària d’Aminta “Aer tranquillo” d’Aminta són represes en el seu concert per a violí KV 216 i va fer cantar la mateixa ària i d’altres de la mateixa òpera a la soprano Aloysia Weber, futura cunyada del compositor i que havia estat objecte dels seus amors de joventut a Mannheim. D’altra banda, és molt probable que “L’amerò sarò costante” fos recuperada per a un concert a Viena perquè el 1784 Mozart va escriure’n noves cadències.

L’octubre de 1992, l’Associació Amics de Mozart va presentar l’òpera en una versió de concert al Palau de la Música Catalana de Barcelona, mesos després que, al març, Il re pastore s’hagués vist a Bilbao en la seva estrena estatal. Aquest estiu es podrà veure a diverses poblacions catalanes després de l’estrena de l’espectacle a Oller del Mas el 7 de juliol (vegeu dietari operístic) i precisament el festival de Salzburg s’ianugura el 24 d’aquest mateix mes amb aquesta òpera poc coneguda però paulatinament més habitual en la cartellera dels teatres i festivals d’arreu del món.

ARGUMENT
Acte I
Aminta és un pastor que conversa amb la seva amant, la pastora Elisa, sobre els últims esdeveniments: Alexandre, rei de Macedònia, ha alliberat Sidó d’Estrató, el tirà usurpador del tron que ara queda vacant, a l’espera de trobar el seu legítim successor, que és el fill de l’antic rei, de qui tothom ignora on i com viu.
Aminta es planteja aleshores si Elisa, descendent del noble Cadme, voldrà seguir al costat del pastor i viure les incomoditats del camps. Però la noia insisteix en la seva estimació insubornable cap a Aminta i li recorda que, tot i que encara no té el consentiment dels seus pares per casar-s’hi, s’hi mantindrà fidel.
Alexandre i el seu conseller Agenore contemplen la tranquil.litat de la vida d’Aminta i de seguida el rei de Macedònia reconeix en el pastor el successor legítim del tron de Sidó, a qui caldrà coronar ben aviat. Per la seva banda, Agenore es fixa en la pastora Tamiri, filla del tirà Estrató, que s’amaga a casa d’Elisa per por de les represàlies d’Alexandre però que té el suport d’Agenore, que li confessa la seva estimació. Finalment, i en una altra escena, Elisa fa saber a Aminta que els seus pares consenteixen en el seu matrimoni amb el pastor. Quan Agenore es presenta davant d’Aminta com a Abdolomí, rei de Sidó, el pastor es pensa que es burlen d’ell. Quan Alexandre li confirma la sang reial que du dintre seu, Aminta es mostra reaci a renunciar a l’amor d’Elisa, però aquesta el commina a acceptar la seva condició reial.

Acte II
Elisa busca Aminta, que espera al campament d’Alexandre. Agenore li diu que ara és rei de Sidó i que els seus deures com a monarca li impedeixen seguir amb ella. Elisa tracta de bàrbar el confident d’Alexandre. Per la seva banda, Aminta es revolta contra els consells d’Agenore sobre els seus deures reials. Quan arriba Alexandre, Aminta li anuncia que no vol ser sobirà.
Alexandre revel.la a Agenore les seves intencions de consolidar Aminta casant-lo amb Tamiri. El rei de Macedònia, sense adonar-se que s’equivoca amb aquesta opció perquè Aminta està enamorat d’Elisa i Agenore de Tamiri, canta la felicitat que sent creient-se que és un mestre de la política. Aminta explica la seva fidelitat cap a Elisa, assumint totes les conseqüències en el desobeïment de les ordres d’Alexandre. Per la seva banda, quan Elisa s’assabenta per boca d’Agenore que Aminta haurà dobeir i casar-se amb Tamiri, la pastora desitja morir.
També Agenore es resigna a la pèrdua de Tamiri. Aquesta li retreu que no hagi estat més valent davant d’Alexandre i, ja que no ha estat capaç de defensar el seu amor, l’obliga a estar present en el casament amb Aminta. Agenore titlla Tamiri de cruel i, a mig camí entre el deure i l’amor, es plany del seu destí.
Alexandre ha demanat als déus que beneeixin la parella que és a punt de casar-se, però Tamiri es llença als seus peus implorant l’amor d’Agenore. Elisa acusa el rei de Macedònia de maltractar-la arrencant-li Aminta del seu costat i finalment Alexandre reconeix que no pot separar les parelles. Així doncs, permetrà la unió entre Tamiri i Agenore i entre Elisa i Aminta, tot i que aquesta serà coronat i esdevindrà un rei pastor.

DISCOGRAFIA
*Lucia Popp, Reri Grist, Arlene Saunders, Luigi Alva, Nicola Monti. Orchestra de Nàpols. Dir.: Denis Vaughan. RCA/BMG (1967)
*Edith Mathis, Arleen Auger, Sona Ghazarian, Peter Schreier, Werner Krenn. Orquestra del Mozarteum de Salzburg. Dir.: Leopold Hager. BASF (1981)
*Angela Maria Blasi, Sylvia McNair, Iris Vermilion, Jerry Hadley, Claes H. Ansjö. Academy Of St. Martin in the Fields. Dir.: Neville Marriner. PHILIPS (1989)
*Ann Murray, Eva Mei, Inga Nielsen, Roberto Saccà, Markus Schafer. Concentus Musicus Wien. Dir.: Nikolaus Harnoncourt. TELDEC (1996)
*Johannette Zomer, Francine Van der Heyden, Claudia Patacca, Alexei Grigorev, Marcel Reijans. Musica an Rhenum. Dir.: Jed Wentz BRILLIANT CLASSICS (2001)

DVD

*Angela Maria Blasi, Sylvia McNair, Iris Vermilion, Jerry Hadley, Claes H. Ansjö. Academy of St. Martin in the Fields. Dir.: Neville Marriner. Dir. esc.: John Cox. PHILIPS (1989)