215 ANYS SENSE MOZART

A Barcelona existeix una associació vinculada al Mozarteum de Salzburg: parlo, és clar, d’Amics de Mozart, entitat fundada per Josep Maria Bosch fa cinquanta anys tot i que legalment es va constituir com a associació a principis dels anys setanta. Bosch va ser pedagog, director de l’Escola Decroly i sacerdot. M’atreviria a dir que per aquest ordre, tot i que a ell aquesta categorització no li agradaria perquè, sent com era un home de fe, pedagogia, servei educatiu i espiritualitat configuraven una unitat inseparable. Fidel postulant dels principis de Mossèn Batlle, que des de l’escoltisme va incentivar una línia pedagògica que suposava un respir enmig de la nit franquista, Josep Maria Bosch va ser mestre de mestres i va ser un punt de referència per a tots els qui van/vam passar per l’Escola Decroly.
Jo vaig aprendre a ser mozartià (si és que d’això se n’aprèn) de la mà de mossèn Bosch. Ell era “el mossèn”, independentment de les creences o descreences de cadascú. Matiso això d’aprendre a ser mozartià: vaig aprendre a estimar mozartià. I a estimar crec que sí que se n’aprèn.
Recordo que entre les activitats de l’associació Amics de Mozart (que avui encara perdura i crec seguir formant-ne part perquè anualment m’arriba el rebut de la quota pagada mitjançant el banc) hi havia una missa en memòria de Mozart. Tal i com sona. Sorprenia (i segueix sorprenent, perquè la missa encara es celebra) veure al diari una esquela encapçalada per les següents sigles:

W.A. Mozart
(1756-1791)

I a continuació els detalls de l’acte litúrgic.

La missa, encara
Devotament, any sí i any també anava als temples on es celebrava l’ofici en qüestió, de vegades en dates allunyades de la data del traspàs del músic (5 de desembre) atesa la disposició d’uns dies de pont o d’aqüeducte en aquest país on es ganduleja massa i es feineja massa poc. Sant Felip Neri, Sant Josep Oriol, Santa Maria de Gràcia, la Mercè, Santa Maria del Mar o Santa Maria del Pi acollien any sí i any també la missa oficiada per mossèn Bosch.
La litúrgia s’acompanyava amb música de Mozart i, de vegades, de Schubert o de Bach. Unes vegades amb orgue sol (aquelles interpretacions de Montserrat Torrent!), d’altres amb cor i orquestra, d’altres amb una petita formació de cambra.
Recordo l’any del Rèquiem a Santa Maria del Mar en ocasió del bicentenari de la mort del músic (1991) o la Missa en do menor a la Mercè, un any més tard (1992). Enguany, la missa ha tornat al Pi precisament el vespre del 4 de desembre. Feia 215 anys que Mozart havia començat a morir amb una agonia que el mantindria postrat fins a l’hora de la seva mort, certificada el 5 de desembre, cinc minuts abans de la una de la matinada.
He pensat sovint en la mort de Mozart. Lluny de les especulacions, de les llegendes i de les fantasies esotèriques, m’imagino el cos inflat i putrefacte de l’autor de La flauta màgica, en cartell la tarda d’aquell 4 de desembre, en una Viena que començava a rebre els aires d’un hivern que no seria climàticament tan dur com el d’altres anys. Se sap, per exemple, que contràriament al que ha explicat la llegenda, el 6 de desembre (dia de l’enterrament de Mozart) el cotxe funerari que va dur el cos del músic al cementiri de Sant Marx va fer-ho enmig d’un clima apacible i sense la pluja o el vent amb què el romanticisme va tenyir un dia trist però serè a l’hora, com els compassos de les últimes composicions mozartianes.
La missa dels Amics de Mozart m’ajuda a evocar aquelles hores finals del músic. I part de la meva infantesa i adolescència i dels records inesborrables que tinc de mossèn Bosch i les llargues vetllades a Sant Pere de Vilalta, escoltant les àries de concert amb Edita Gruberová, Edith Mathis o Walter Berry.

Més sobre la mort de Mozart
215 anys després de la mort de Mozart, el seu traspàs segueix aixecant sospites i conjectures diverses, en forma de treballs científics o sota l’aparença de literatura esquizoide. Fa dies, l’edició “on line” del diari argentí Río Negro publicava la notícia d’una recent publicació sobre la mort de Mozart: l’escriptor italià Tito Gilberto acaba de publicar a l’editorial Todaro el llibre Mozart: delictes en re major, en què es diu que el músic va ser assassinat per algú que sabia que Mozart tenia dades sobre qui i com va enverinar l’emperador Josep II (mort el febrer de 1790). Escrit en forma novel.lada, el relat de Gilberto explica que el rèquiem inacabat conté un missatge en clau. Ja veus quina gràcia… Es veu que el tal Gilberto és un periodista televisiu. Ves que no el contracti l’inefable Íker, a veure si s’apleguen a l’entorn d’una taula de tres potes i practiquen una psicofonia per fer-nos sentir la veu de Mozart.
Aviat hi haurà qui ens explicarà que Mozart no va morir, sinó que es va fer congelar i transportar a una illa deserta… on fa pocs anys es va descongelar, poc després que hi arribés, d’incògnit, Elvis Presley, després d’haver simulat la seva mort.