22.12.06

MOZART HEROI DE FICCIÓ (I): EL CINEMA

Mozart ocupa un lloc privilegiat en la història del cinema, tot i que sembla com si tan sols Amadeus sigui “la” pel.lícula per antonomàsia relacionada amb l’autor de La flauta màgica. Res més lluny de la realitat, perquè Mozart ha estat un personatge “de cine” des de 1909, any de la primera producció centrada en la seva existència.
Quan parlem de personatge “de cinema” em refereixo precisament a les possibilitats dramàtiques que un personatge històric pot suscitar en guionistes, productors, realitzadors i actors (per aquest ordre). Indubtablement, la biografia mozartiana, riquíssima en la seva varietat de marcs geogràfics (els viatges de la seva infantesa i primera joventut), vastíssima en el seu anecdotari i perfectament documentada a través d’un copiós epistolari, respon perfectamente a les pretensions de l’imaginari cinematogràfic. Malgrat tot, la biografia mozartiana és complexa. Mozart va viure poc cronològicament parlant (encara no 36 anys), però
des dels cinc anys la seva biografia va tenyir-se d’excepcionalitat.
Amb tot, en les pel.lícules a què he tingut accés interessa sobretot el Mozart compositor d’òpera, identificat psicològicament amb els seus personatges. Es recorre poc (o gens) al Mozart compositor de simfonies, música de cambra o peces litúrgiques (amb la lògica excepció del Rèquiem). Per tot plegat, es reforça la tesi d’un Mozart que va viure per al teatre, per bé que això serveix per introduir aspectes vinculats a la seva facilitat per als enamoraments o bé, tirant pel dret, a una vida eròtica mostra de vegades amb excessiu impudor.
Amb més o menys encerts, l’abundant filmografia al voltant de Mozart i el seu temps converteix el compositor en un personatge “de cinema”, de notable acceptación a taquilla, gràcies a la seva popularitat i a l’assequibilitat de la seva producció musical.

POPULARITZACIÓ MITJANÇANT EL CINEMA
Mozart és un dels compositors més populars de la història de la música. No és arriscat afirmar que aquesta popularització es deu en gran mesura a l’ús que s’ha fet de la seva música a través del cinema. Una pel.lícula com Amadeus va contribuir en gran mesura a donar a conèixer el Mozart humà i geni, al mateix temps que la seva música va ser un èxit de vendes, ni que fos en discos recopilatoris.
Hi haurà qui s’esquinci els vestits davant del que pot veure’s com un despropòsit o una banalitzación. Però ja se sap que el mercat de la mal anomenada música “clàssica” té el seu públic especialitzat, i que hi haurà qui la consumeixi sense la necesitat de “contaminar-se” dels qui s’hi apropen des de la modèstia d’haver conegut Mozart, Beethoven o Wagner mitjançant un art d’arts, de síntesi i de masses com és el cinema. D’altra banda, ¿quants intèrprets de música “clásica” confessen haver conegut tal música a través de mitjans extramusicals como la gran pantalla? És més, ¿què té de dolent que un compositor sigui (re)conegut popularment? Deixant de banda postures “snob” dels qui defensen la puresa del rar (per poc consumit), cal reconèixer i agrair al cinema el seu paper com a estendart de la popularitzación de la música que, por molt “clàssica” que sigui, ha caigut per fi del tron del “classista”.
Va ser precisament Isaac Stern qui va fer dialogar la Xina maoista en el reportatge From Mao to Mozart (Murray Lerner, 1980) i es veia perfectament que la música mozartiana pot servir de dièl i pont entre dues cultures diverses entre si. Va ser Elvira Madigan de Bo Wideberg (1967) que va fer popular i accessible el món pianístic de Mozart amb la inclusió del segon moviment de l’esplèndid Concert en Do major nº21 per a piano KV 467. Va ser Sydney Pollack qui va associar la sabana africana i els micos amb el Concert per a clarinet KV 620 a Memòries d’Àfrica (1985). Tot això deixant de banda les adaptacions d’òperes per a la gran pantalla de la mà d’Ingmar Bergman (La flauta màgica cantada en suec, el 1973), Joseph Losey (Don Giovanni, 1979) o, més recentment, Kennet Branagh amb una nova adaptació de La flauta màgica (2006) que esperem veure estrenada aviat entre nosaltres.
I Mozart es va fer popular. No li feia cap falta, perquè la seva música es defensa per si sola. Però potser necessitava el suport fílmic i el cinema comercial per donar-se a conèixer al gran públic, de vegades vetat per la seva condició socio-econòmica a entrar en les ocasionalment exclusives sals de concert, festivals i teatres d’òpera del món sencer.

MOZART I EL BIOPIC IMPOSIBLE
El “biopic” és, tot i les seves pretensions historicistes, un gènere condemnat a trair la veracitat dels fets. En primer lloc perquè el cinema, art del temps per antonomàsia (com la música) recorre necessàriament a la síntesi cronogràfica. Cal mostrar en temps real un temps fictici i això obliga a la selecció. D’alguna manera, doncs, el “biopic” mai no pot veure’s com a veritat documental. Per tant, no cal veure en el cinema una pretensió historicista o biogràfica, una condició o una dimensió de veracitat, per molt honestes que siguin les intencions de guionistes i realitzadors.

Alguns films muts
La mort de Mozart (Louis Feuillade, 1909), sobre els úñtims dies del compositor.
Footprints of Mozart (Thomas Ricketts, 1914). Pel-lícula nord-americana.
Mozarts Leben, Lieben und Leiden (Otto Kreisler, Karl Thomas, 1921), austríaca, hi ha escenaris naturals que tenen interès de veure, com ara la catedral de Salzburg tal i com la va veure Mozart i no la que veiem avui, reconstruïda després d’haver quedat massacrada durant els bombardeigs de la Segona Guerra Mundial. Aquest film es va estrenar a Barcelona el gener de 1925, coincidint amb l’estrena a la capital catalana de La flauta màgica. Va romandre una setmana en cartell.

Els primers films sonors sobre Mozart
Whom the Gods Love (Basil Dean, 1936), pel.lícula anglesa. Thomas Beecham dirigia la banda sonora.
Eine kleine Nachtmusik (Leopold Hainisch, 1939), pel.lícula alemanya. Erna Berger canta els fragments operítics.
Melodie eterne (Carmine Gallone, 1940), pel-lícula italiana d’un dels directors més prolífics en cinema musical centrat en vides de compositors “clàssics”. Margherita Carosio dobla amb la seva veu l’actriu que interpreta una soprano.

Els dos Mozart de Karl Hartl
Wen die Götter lieben (1942). Pel.lícula austríaca estrenada a Salzburg, supervisada per Josef Goebbels. El film es centra en la relació amorosa extramatrimonial de Mozart amb la seva cunyada, la soprano Aloysia Lange (ex Weber). Falseja la realitat històrica.
Reich mir die Hand, mein Leben (1955), pel.lícula austríaca amb Oskar Werner. És en color. Novament, hi ha una relació amorosa que centra el focus d’atenció, ara a partir de la impossible història amorosa entre Mozart i la soprano Anna Gottlieb, primera Pamina de La flauta màgica.

D’altres títols
Unsterblicher Mozart de Alfred Stöger (1954), documental alemany a base d’una successió de fragments operístics a càrrec de les primeres estrelles de la Staatsoper vienesa.
Mozart in Prag-Don Giovanni 67 (Wolfgang Esterer, 1967), documental alemany.
Das Leben Mozarts (Hans Conrad Fischer, 1967), documental alemany.
Mozart i Salieri (Vladimir Gorikker, 1962), presumiblement sobre la peça de Puixkin Mozart i Salieri, antecedent literari directe de l’Amadeus de Peter Shaffer.
Mozart in love (Mark Rapparot, 1975). Film anglès.
Mozart. Aufzeichnungen einer Jugend (Klaus Kirschner, 1976), documental alemany.
Mozart, (Marcel Bluwal, 1982). Excel.lent minisèrie de sis capítulos (de 85 minuts cadascun) Coproducció francesa, belga, suïssa, italiana i canadenca. Es va veure a TVE a mitjans dels anys 80 i va reaperèixer, doblada al català, el 1991 al canal 33. No ha aparegut en DVD ni tan sols a les pantalles televisives. Una ocasió perduda per aquest 2006 que ara acaba. N’existeix una versió resumida en VHS amb 150 minuts de metratge.

Mozart a Itàlia: Noi tre
Pupi Avati és un dels renovadors del cinema italià de principis dels 80. El 1984, el mateix any d’Amadeus, va presentar Noi tre, interessant cinta sobre els mesos que Mozart va passar entre el 10 d’agost i l’1 d’octubre a Bolonya, per l’examen d’ingrés a la prestigiosa Acadèmia Filharmònica.
La banda sonora de Riz Ortolani, imita les notes mozartianes amb un tractament manierista i amb con evocacions de peces de Mozart. Malgrat tot, els esdeveniment es narren amb força precisió.

... i amb Amadeus Mozart guanya l’Oscar
Amadeus (Milos Forman, 1984) va guanyar vuit premis Oscar de Hollywood en l’edició de 1985 a més de premis BAFTA, César i Globus d’Or, entre d’altres guardons.
L’èxit de la pel.lícula va contribuir a la popularització de Mozart, pero també en certa mesura a la seva banalització. Lluny però de ser crítics amb el film de Forman, n’admirem la capacitat de síntesi narrativa i l’acurada banda sonora, talment com si hagués estat el mateix Mozart qui l’hagués escrita.
La pel.lícula fa de Mozart un rebel, proper al punk en actituds descarades i insolència. Una imatge no tant tergiversada del personatge històrico –llegiu-ne algunes acrtes, si us plau- sinó més aviat caricaturtizada.
El guió de Peter Shaffer, sobre la peça teatral homònima (1979) enfronta amb encert la genialidat amb la mediocritat a partir de dos noms reals i que responen respectivament a als de Mozart i Salieri: la lluita, en definitiva, del mediocre per destruir el geni, sense aconseguir-ho moralment o artísticament, però sí físicament.

L’inoblidable Vergesst Mozart (1985)
Sense haver paït encara l’èxit d’Amadeus, va aparèixer a les sales dels cinemes etiquetats aleshores com d’“art i assaig” –què és l’art sinó un constant assaig sobre si mateix i l’artista que hi al darrere?- una estranya, genial pel.lícula de Slavo Luther. Vergesst Mozart va ser un revulsiu retrat del compositor i sobretot del seu entorn amb no pocas concessions al decadentisme dels ses últims mesos.
Els fets històrics es tergiversen a partir de l’interessant punt de partença: la reconstrucció del suposat crim que va dur Mozart a la mort, davant del seu cadàver. Franz Joseph Haydn, Emanuel Schikaneder, Antonio Salieri, el baró Gottfried van Swieten o Constanze Weber són alguns dels personatges que apareixen al llarg del que és un veritable flashback.

Sobre Mörike
Allunyat completament del “biopic”, el director txec Petr Weigl va dirigir el 1989 Mozart auf der Reise nach Prag, a partir de la novel.leta homònima d’Eduard Mörike.
La pel.lícula repassa aspectes de la vida de Mozart partint del viatge que va fer a Praga (1787) per a l’estrena de Don Giovanni. A partir de Mörike, però jugant especulativament amb d’altres episodis de la vida mozartiana, Weigl situa el compositor més enllà del seu temps: a la Itàlia del “Risorgimento” i a la Viena del segle XX, sempre de la mà de la partitura de Don Giovanni.

Aprofitant el bicentenari
1991 va ser l’any del bicentenari de la mort de Mozart. Cinematogràficament, la cosa va donar els seus fruits, per exemple amb la filmació d’una pel.lícula que la Ràdio Televisió Austríaca va encarreagar a Zdenek Mahler (col.laborador de Milos Forman a Amadeus), la redacció d’un guió per a una pel.lícula dirigida por Juraj Herz, en forma de minisèrie televisiva. El resutat va ser la desigual superprducció Wolfgang Mozart, que incideix força en aspectes desestimats per moltes de les pel.lícules realitzades anteriorment sobre Mozart, com per exemple les relacions del músic amb la francmaçoneria o amb personatges com Franz Joseph Haydn, Aloysia Weber i el seu marit, l’actor i pintor Joseph Lange, autor d’un dels cèlebres retrats de Mozart.

8 Comments:

At 7:10 p. m., Anonymous X. KC9 said...

Gràcies per aquest regal de tió inesperat.

Que tinguis unes bones festes i un molt bon any 2007, Jaume!

 
At 12:45 a. m., Blogger Kaimor said...

Hi! I've got a new blog that you can check out: http://aglococompany.blogspot.com Take some time to read the info, you won't loose anything...but most probably - gain. Thanks and nice working with you !

 
At 3:36 p. m., Anonymous Anónimo said...

Et felicito Jaume, estas perfectament documentat, no t'has oblidat de cap.
I si, tens rao Mozart és el músic que s'utilitza més en el cinema. Quantes vegades el seu Requiem ha estat utilitzat per donar força a les imatges de dolor d'una batalla, d'una derrota... I la seva música galan com a fons d'un
ball en films d'época.
Mae

 
At 12:17 p. m., Anonymous Anónimo said...

Moltes gràcies i Bon Any. Rosa

 
At 6:22 p. m., Anonymous Anónimo said...

Te'n falta un, de magnífic és d'un cineasta francès Jacques Doniol- Valcroze, que narra una vida de família idíl.lica al costat d'uns prats amb estels que volen i com a música el moviment lent d'un concert de Mozart de piano i orquestra.
Em falta precisar nom del film i verificar quin és el concert- conegudíssim - de Mozart. Si ho localitzo t'ho faré arribar.
Que el 2007 ens sigui benèvol JMB.

 
At 9:31 p. m., Blogger Román said...

Benvolgut Jaume:
Feia mes de 10 anys que buscava dades sobre aquesta pel•lícula que vaig gravar en DVD format beta però sense crèdits quan la van passar a la televisió catalana. Moltìssimes gràcies per la teva aportació. Ho havia fins i tot preguntat a Radio Praga sense resultats. Saps si es podria trovar en DVD? En beta ja no puc veure-la

 
At 9:37 p. m., Blogger Román said...

En el meu comentari i probablement per l'emoció d'haver finalment trobat el que tant de temps havia buscat, mm'he descuidat d'aclarir que em refería al film de 1989 Mozart auf der Reise nach Prag
Gràcies

 
At 11:35 p. m., Blogger Jaume Radigales said...

Benvolgut Roman,
a gairebé no recordava aquest "post". El film "Mozart auf der Reise nach Prag" no es troba, que jo sàpiga, en DVD perquè és un telefilm. Jo el tinc regravat en DVD del meu VHS, gravat(suposo que com tu) del Canal 33).
Salut mozartiana!
Jaume

 

Publicar un comentario

<< Home