
Una
Flauta màgica reduïda a una hora de durada; una
Flauta
màgica cantada en català –amb traducció inspirada, en gran mesura, en la que
Carme Serrallonga va fer per al Teatre Lliure el 1984, tot i que no consti en
el programa de mà-; una
Flauta màgica interpretada tan sols per dues
actrius-cantants i quatre actors-cantants; una
Flauta màgica despullada en un
espectacle sobri però que manté l’essència de l’obra, no tant en el vessant
màgic però sí en el del discurs utòpic i de reminscències maçòniques; una
Flauta màgica per a tots els públics i no pensada específicament per a un
públic coneixedor de l’òpera com a gènere o del singspiel de
Mozart. Fins aquí –i
podríem afegir d’altres característiques descriptives- res que s’allunyi de
molts espectacles que s’han fet (a casa nostra o fora d’aquí) sobre
La flauta
màgica. La gràcia de la companyia Dei Furbi rau en l’arranjament de
Paco
Viciana, que ha reduït l’òpera mozartiana a una partitura per a la veu humana,
no tan sols els fragments solístics, sinó també els instrumentals i
orquestrals, arreglats per a conjunt de veus que canten
a cappella fragments
tan complexos com ara l’obertura, bisada al final de l’espectacle. O els
acompanyaments d’àries i concertants que poblen l’últim singspiel de
Mozart.
L’àgil direcció de Gemma Beltran obliga els intèrprets a un
treball maratonià, en què el cant està obligat a servir-se del gest i aquest al
cant, en un engranatge meticulós i perfecte, fent abstracció d’una música visualitzada
gràcies a un treball corporal exigent.
Toni Vinyals, Joana Estebanell, Marc Pujol, Robert González,
Anna Herebia i Marc Vilavella ho donen tot al servei dels personatges que
poblen La flauta màgica, al llarg d’un espectacle breu (una hora i cinc minuts)
que es pot veure a La Seca-Espai Brossa del carrer de Flassaders de Barcelona,
en sessions que dimecres a diumenge a les 21h. (diumenge a les 19h.) fins el 7
d’abril. “Mozart ens expressa de forma neta i precisa que és gràcies al poder
de la música (de l’art) que els personatges podran travessar alegres la fosca
nit de la por”, ens diuen al programa de mà. Una netedat i una precisió que ens
permeten, gràcies als “Furbi”, travessar seixanta-cinc minuts de qualitat i d’originalitat
al servei d’una peça tan cèlebre i celebrada com immarcessible en les seves
possibilitats de dir-nos encara moltes coses, més enllà dels tòpics a què l'ha sotmesa la història.