NAGEL/DEDÉU: UN LLIBRE I UNA CONFERÈNCIA

Un llibre...
Fa setmanes que vaig llegir Autonomía y gracia. Sobre las óperas de Mozart d’Ivan Nagel (Buenos Aires: Katz Editores, 2006). És, malgrat l’any de l’edició en castellà, un llibre “clàssic”, de 1988. Per a l’autor, la línia transversal de les òperes de Mozart són les dues constants que apareixen al títol: l’autonomia (a partir de les formes) i la gràcia, entesa com a garant de magnanimitat, en una mena de simptomatologia del perdó amb què Mozart culmina el viatge de l’òpera des dels seus inicis fins a la fi de la Il.lustració. A partir d’aleshores, el romanticisme parlaria d’òpera des d’un altre vessant, sempre a partir del punt d’engranatge marcat per Mozart.
Per a Nagel, la teoria dels afectes de Monteverdi (ira, moderació i súplica) marca el camí de l’òpera i Mozart recull i amplia aquella tradició en les seves òperes des d’Idomeneo. Tanmateix, aquesta última també tradueix la impotència d’un home desgraciat, “perquè és un rei, i un rei incapaç perquè és un home” (p. 93).
Nagel llegeix la gràcia mozartiana a la llum de l’esperit il.luminista d’un Montesquieu i és així com fa l’exegesi de La clemenza di Tito sense perdre tampoc de vista El príncep de Homburg de Kleist, a qui dedica tot un capítol. I sense oblidar la millor referència a la gràcia com és el final de Le nozze di Figaro (“La humanitat del perdó”, p. 55) o la seva antítesi en una obra com Don Giovanni, en què la súplica eximeix el personatge que dóna títol a l’obra.
[Reflexió personal: sempre he pensat que Don Joan desapareix salvat per un altre tipus de gràcia: la que conté la música de Mozart. Perquè Don Joan és fill del temps, el desafia amb les seves fugaces aparicions. I la música és l’únic art del temps capaç de traduir la veritable filosofia de Don Joan.]
O el silenci que sembla traduir el passatge en sol menor i el acords tallants, gairebé muts, que reforcen les últimes frases de l’”Ach, ich fühl’s”, meravellosa ària de Pamina al segon acte de La flauta màgica.

... i una conferència
Les circumstàncies van fer que l’endemà d’haver acabat la lectura del llibre de Nagel anés a l’Ateneu Barcelonès a sentir la conferència “La filosofia de les òperes de Mozart”, dictada pel jove filòsof Bernat Dedéu. No el conec personalment, tot i llegir algunes de les seves aportacions al seu blog i de llegir textos seus a l’anuari dels Amics del Liceu o a Ópera actual.
La conferència va ser de nivell, i és evident que Dedéu té prou coneixements i arguments empírics que li permeten abordar un tema que és objecte de la seva tesi doctoral. Però les semblances amb les teories de Nagel són excessivament coincidents. De tal manera que un es planteja la utilitat de les asseveracions de Dedéu davant d’un treball tan autoritzat com el del pensador alemany.
Amb tot, crec que hi ha en les paraules de Dedéu elements per a la polèmica (i això és bo), potser perquè el jove filòsof es fixa massa en qüestions textuals: insinuar, com va fer en una de les respostes a un assistent a la conferència, que està convençut en un 90% que Mozart escrivia els llibrets de les seves òperes és, com a mínim, imprudent. A la xerrada li va faltar música, per il.lustrar el que es deia. Només així es pot rebatre, per exemple, el principi d’igualació que Dedéu atribueix a Don Joan: s’ha fixat que al final del primer acte de Don Giovanni, durant la festa, el "Viva la libertà!" de Leporello és interromput, esclafat pels “Don” (Ottavio i Giovanni) i les “Donne” (Elvira, Anna) mentre els “paesani” (Zerlina i Masetto), callen per no pertànyer a l'estament social corresponent? Aquest exercici de cinisme no té res a veure, penso, amb principis igualitaris. En això torno a Nagel, per a qui “en Don Giovanni no regeixen ni el perdó ni la gràcia” (p. 65)
Dedéu llegeix en clau d’”autonomia i gràcia [magnanimitat]” els principis motors de les òperes de Mozart, des d’Idomeneo fins a La flauta màgica. I ho fa amb convicció, tot i que amb criteris discutibles. És cert que la de Mozart és una música que diu molt del segle que va viure. I que Mozart, com va dir Dedéu emparant-se en una cèlebre carta del compositor, no va ser un intel.lectual.
Tanmateix, és bo anar més enllà dels pentagrames per llegir-ne la immarcessible vigència. Fins i tot a risc d’equivocar-se.