3.1.07

3 DIES DESPRÉS DE LA FI D'UN ANY RODÓ

La fi d’any em va agafar fora de casa i per tant sense possibilitat de penjar res al bloc/g. El cel i la terra de Tuníssia poc permeten pensar en res, més enllà que petites dosis de supervivència, per exemple a l’hora d’agafar un tren o d’abraonar-se (literalment) damunt d’un taxi a la Place de Barcelone (!) de la capital del país africà.

Cap d’any em va enxampar dormint, exhaust després d’una jornada esgotadora. I això va fer que poc pogués pensar que deixàvem l’any 2006 enrere.
Tanmateix, sóc dels qui penso en la relativitat (o el relativisme?) del pas del temps, i en les convencions de dates més o menys virtuals. Massa com per celebrar-les amb la més absoluta de les irracionalitats. Per a mi, el veritable canvi d’any s’esdevé al setembre: inici de curs universitari i començament de temporada d’espectacles.

Diuen, això sí, que hem deixat enrere el 2006 i amb ell l’any mozartià per excel.lència, quinze anys després del ja llunyà 1991. L’efemèride es pot valorar des de diverses perspectives, generals i personals i ara, quatre dies després del pas d’un any a l’altre, pot ser bon moment per fer-ho.
A grans trets, l’Any Mozart ha estat productiu i interessant, fins a l’exhumació, fa pocs dies, d’un “allegro” per a piano inèdit del “Wunderkind”, precisament pertanyent al període infantil de Salzburg. El catàleg de Köchel és ple de llacunes i d’obres desaparegudes o inacabades que poc a poc el van ampliant, per bé que el bo i millor de Mozart és, afortunadament, a l’abast de tothom. I més ara que el Mozarteum acaba de fer accessibles totes i cadascuna de les partitures editades del músic, a través d’internet . Tampoc podem oblidar, esclar, els llibres editats o reeditats, comentats en aquest espai virtual. Cal tornar a insistir en la necessitat que Pere Albert Balcells editi el seu estudi aprofundit de les òperes mozartianes, i d'altra banda saludem amb una berratada la reedició en castellà de l'assaig d'Albert Einstein, a l'espera que algú se'n recordi de Herrmann Abert.
El més destacable, però, potser ha estat l'edició audiovisual del catàleg complet de les òperes de Mozart. El projecte Mozart 22 –del que ja he parlat en aquest bloc/g- en directe i, ara fa un mes, en format audiovisual ha permès l'edició de totes i cadascuna de les òperes mozartianes representades al festival sazburguès d’enguany, cosa que permet que el músic sigui l’únic compositor que té l’obra teatral completa en format DVD.
Alertats com estàvem després del carnaval en què es va convertir l’any 1991, enguany m’ha semblat que no hi ha hagut activitats tan absusives com les de fa quinze anys. És evident que Mozart és el compositor més popular de la història de la música, cosa que el fa blanc del populisme, però em sembla que enguany les coses s’han fet molt millor. L’exposició a Viena Mozart i l'experiència de la Il.lustració, ressenyada igualment en aquest meu/vostre espai virtual ha estat una de les mostres més aclaridores per explicar el context social, econòmic, religiós, històric i fins i tot eròtic del músic. Tant de bo, per cert, que l’exposició pugui viatjar i fer-se itinerant més enllà de les portes de l’Albertina vienesa.
Amb tot, és evident que l’aniversari mozartià ha eclipsat els de Xostakòvitx, Arriaga o Martín i Soler. Això és el que passa amb compositors precisament populars i que no necessiten més difusió: el seu propi nom obre moltes portes, i possiblement músics com els citats mereixen la seva oportunitat, per bé que ningú en discuteix la vàlua i que Xostakòvitx viu un creixent interès entre les generacions joves d’assidus a concerts d’arreu del món.
A casa nostra, l’aniversari mozartià ha tingut els seus punts neuràlgics, tot i que la cosa ha sonat en ocasions a excusa de mal pagador. Potser la marató de la Fundació “la Caixa” ha estat un dels actes més honestos de l’any en matèria mozartiana, perquè les programacions dels cicles al Palau o de l’OBC a L’Auditori han quedat curtes: el Festival Mozart, per exemple, no ha aprofitat l’avinentesa per donar a conèixer aquelles obres mozartianes menys habituals. Caldria fugir, en matèria simfònica, de les cinc o sis últims simfonies per redescobrir les obres salzburgueses; el terreny simfònico-coral hauria de permetre l’accés a obres com La Betulia liberata, la curiosa adaptació de la missa en do menor en forma d’oratori (Davidde pentente) o la música incidental de Thamos; la cambra hauria d’incidir molt més en els conjunts de vent (excel.lent, per cert, el primer disc del recentment constituït MoonWinds dirigit i liderat per Joan Enric Lluna) i entre els concerts urgeix interpretar els concerts per a piano anteriors al nº20, per no parlar del de fagot, que és una pura meravella.
Les valoracions personals respecte del que a mi m’ha suposat l’anyada mozartiana me les deixo per als cercles més íntims, tot i que m’atreveixo a confessar públicament que no he pogut complir amb el propòsit que em marcava l’ú de gener del 2006: escoltar totes i cadascuna de les obres de Mozart per ordre cronològic, a poder ser a diari. La cosa continua i nola dono per acabada (al contrari!) però em fa vergonyar confessar que tan sols he arribat a 1772 i que l’última peça escoltada per ara ha estat la Simfonia en Fa M KV 130. Però mantinc la promesa: qui sap si el 2056, als 87 anys, hauré acabat amb l’audició completa. Aleshores us ho faré saber, potser en aquest mateix bloc/g. I podré seguir mantenint allò que alguns m'heu sentit dir en públic i en privat: Mozart no és el que compositor que més m'agrada, sinó el que més estimo.

2 Comments:

At 7:51 a. m., Anonymous J.S. Mastropiero said...

Hola mozartmaníac!

Estic d'acord amb el que comentes pel que fa a les programacions d'aquí. Crec que fins i tot ets massa benevolent. Hi afegiria que és increïble que -a banda de poquíssimes excepcions- l'única música religiosa de Mozart que hagi sonat hagi estat el Rèquiem, curiosament l'any del 250è aniversari(!).

També caldria dir que València, Bilbao i Madrid ens han passat la mà per la cara a l'hora de programar música d'Arriaga i Martín i Soler. Sembla que als programadors catalans els hi fa por programar obres d'autors no tant sentits.

Espero ser-hi el 2056 per seguir llegint aquest blog que em fa aprendre cada vegada una mica més de Mozart.

Gràcies... i bon any-post-Mozart!

 
At 11:29 a. m., Anonymous XKC9 said...

Des de la humilitat d'un simple aficionat a Mozart, més proper a un Pappageno que no a un Sarastro, que els reis et portin moltes forces, ànims i motius per seguir ampliant els teus blocs/gs (i perquè no quaderns?) !

 

Publicar un comentario

<< Home