LA FLAUTA (MASSA) MÀGICA DE KENNETH BRANAGH

Ja l’he vista. Va ser un diumenge al matí, al Majestic Bastille de París. No m’ha decebut, potser perquè n’esperava poc. Però òbviament, si estàs tocat per Bergman (és el meu cas) és difícil arribar al seu llistó i, més encara, superar-lo.
Diguem-ho d’entrada: Branagh peca per excés. Se li va de les mans la tecnologia i l’animació per ordinador a la que, d'entrada, no fem lletjos (segurament avui Mozart escriuria amb ordinador). De fet, el director d’Els amics de Peter juga fort. Però fa trampes i, tanmateix, se’n surt i guanya la partida.

Ideals multiculturals
La tesi de fons de la pel.lícula és la frase amb què Stpehen Fry fa cantar els últims compassos de la partitura: "La humanitat es gira per sempre cap a la pau". Molt bé, suposo que és el que ara toca. Sí, ja sabem que al deplorable trio de les Açores la cosa no els agradaria. Però dubto fins i tot que es molestés tan sols a preocupar-se per saber qui era Mozart i què representa l’univers de La flauta màgica.
El cert és que en el fons la versió (de vegades massa) lliure del text traduït a l’anglès de Fry s’apropa a la universalitat i a l’ideal de fraternitat universal del singspiel de Mozart i Schikaneder. En això no s’equivoquen ni Fry ni Branagh, però l’excés d’aposta per la multuculturalitat i pel políticament correcte (a Monostatos no el fuetegen sinó que el degraden a caporal) sona a un oportunisme que, per força, passarà de moda. Què quedarà, doncs, d’aquesta Flauta màgica? El gust pel divertiment acrític i postmodern. Poca cosa, per tant.
Amb tot, les bones intencions hi són: Tamino camina cap a i per la pau, i les proves del foc i l’aigua suposaran el desarmament dels exèrcits, massa ferits per tantes baixes entre les seves files, on blancs, negres, grocs i vermells han estat traspassats per les bales enemigues. En aquest sentit, la làpida amb noms escrits en àrab, hebreu, xinès, cirílic i alfabet occidental bé prou que ho deixa entreveure. Calia, però? Crec que no.

Llenguatge propi
Les referències a Bergman hi són, i la inspiració d’alguns moments és clara, però indubtablement Branagh fa una pel.lícula personal i amb segell propi. I això té el seu mèrit, només faltaria. El problema és que es volen dir massa coses, i l’òpera és un art de síntesi. La sobredimensió cinematogràfica no sé si, en aquest cas, l’ajuda gaire.

Hi ha, certament, bons punts de partença, com la idea de les trinxeres en el marasme de la Primera Guerra Mundial. Però a això cal afegir l’element de “Zauberoper” i aquí és on les coses es compliquen: està molt bé que la Reina de la Nit canti la seva ària del primer acte com si de la seva boca en sortissin carros de combat que semblen escarabats. Però és ridícul veure-la volant com una histèrica Campaneta de Peter Pan mentre canta les agilitats vertiginoses de l’ària del segon acte. És divertit veure Papageno imaginant-se un harem de Papagenes al so de les campanetes encantades, però sobren els sacs de les trinxeres amb boca i ulls cantant el coral dels Homes Armats abans de les proves del foc i l’aigua.
Tot plegat, amb plans omniscients i molt picats, com si algú posés la seva mirada, cel estant, damunt del camp on té lloc l’acció. Ara bé, qui? Hi ha massa preguntes sese resposta, o potser és que, com deia, Branagh s’ha volgut divertir tot divertint-nos. Una opció vàlida, fins i tot legítima, però no sempre convenç. Sí que ho fa, en canvi, l’ús d’una tècnica i d'una gramàtica cinematogràfica en ocasions ben emprada, com l’admirable pla seqüència de prop de vuit minuts amb què es resol l’obertura.

Respecte absolut per la música
Una de les funcions de la música com a suport cinematogràfic és salvar la continuïtat d'un muntatge discontinu. Com a producte postmodern, aquesta Flauta màgica se’ns presenta multi, hiperfragmentada. I la música la salva d’allò que podria esdevenir un autèntic i convuls marasme.
Això sí, la partitura hi és tota i, al contrari de Bergman, l’ordre es correspon fidelment a l’original. No hi ha grans veus en el repartiment, però sí molta dignitat, a excepció del descomunal Sarastro de René Pape, aquí desdoblat com a Sprecher al primer acte i en la pell d’una mena d’oficial mèdic. James Conlon (que apareix fugaçment en el sèquit de Sarastro) fa la resta al capdavant d’una Orquestra de Cambra d’Europa en estat de gràcia.
El cant no sempre és diegètic, cosa que permet, en una clara llicència cinematogràfica, desdoblar el personatge que canta i mostrar-lo enfrescat en els seus pensaments amb el cant "en off" i sense que calgui obrir la boca en el sempre arriscat (i aquí reeixit) "Playback". Un bon recurs, doncs, que ajuda a distanciar-nos de l'artificiositat de l'òpera.

Indubtablement, Kenneth Branagh ha fet una pel.lícula per a tots els públics. Se'n sortirà a les taquilles i l'èxit és assegurat en DVD. Però aquesta no serà una de les millors òperes filmades. Aquest és un gènere (en cas que existeixin els gèneres cinematogràfics) molt delicat, i que cal abordar amb mesura. No n'hi ha prou amb tenir devoció per un autor i una òpera determinada. És clar que això ajuda. I no hi ha dubte que Kenneth Branagh estima Mozart. Però, crec, no tant com Shakespeare...