MOZART I LA FRANCMAÇONERIA (i II)

A les lògies maçòniques de Viena hi havia molta música i molts músics, però lamentablement només en conservem les partitures de Mozart. Amb tot, molts dels seus col.laboradors i amics músics eren companys de lògia. Per exemple el tenor Valentin Adamberger, el baix Ludwig Fischer o el llibretista Gottlieb Stephanie el Jove, respectivament el primer Belmonte, el primer Osmín i el llibretista d’El rapte al serrall. També era maçó Emanuel Schikaneder, l’actor, poeta i empresari i llibretista de La flauta màgica.

La flauta màgica, òpera maçònica
La convicció de Mozart com a francmaçó no es va traduir tan sols en composicions al servei de les lògies (unes nou per a rituals de benvinguda i clausura, elevació de grau, himnes i una marxa fúnebre), sinó també en obres que fan referència als codis de la societat secreta, i aquest és el cas precisament del singspiel en dos actes La flauta màgica, l’obra no destinada a cap lògia però la més explícitament maçònica del catàleg de Mozart. Aquesta òpera ens mostra abans que res el príncep Tamino, que perd l’arc i les fletxes mentre és perseguit per una serp enorme. Una metàfora de la renúncia als metalls (és a dir a les vanitats) i que és el pas obligat de tot aspirant a ser membre de la maçoneria. L’òpera conté elements simbòlics en la seva partitura, com per exemple tres acords que es van repetint al llarg de l’obra (ja des de l’obertura) i que simbolitzen els cops de mall del Mestre Venerable de les lògies. Aquests acords estan escrits en la ja comentada tonalitat de Mi bemoll.

Com se sap, l’argument d’aquesta òpera explica metafòricament el procés d’iniciació a les lògies de la mà de personatges tan pintorescos com encisadors i que el públic popular de Viena deuria veure amb diversió però que els francmaçons reconeixerien de manera indubtablement propera. A Viena, la lògia musicalment més completa era Zur gekrönten Hoffnung (“L’esperança coronada”). Els seus rituals estaven acompanyats amb cants. Ho demostra aquest text, corresponent a l’inici d’una cerimònia d’ascensió de grau extret d’uns documents de la Gran Lògia d’Àustria. Així era una conversa entre el Mestre i un Company:

MESTRE: Sou company?
COMPANY: Sí, en sóc
M: Com heu estat rebut company francmaçó?
C: Al so d’una música divina, d’una harmonia i d’un acord perfectes
M: Per què els companys han estat rebuts al so dels instruments?
C: Com a record de la reconstrucció del Segon Temple, les pedres fundacionals del qual van ser col.locades al so de trompetes i címbals que tocaven els sacerdots i els levites.
M: Per què els francmaçons se serveixen de la música a la lògia?
C: En record de Nehemies que, després de la seva captivitat a Babilònia i d’haver començat a redreçar els murs destruïts de Jerusalem, sempre tenia una trompeta a la vora, que havia d’anunciar si hi havia perill.

Tornem, però, a La flauta màgica, perquè al primer acte hi ha un duet entre Papageno i Pamina, “Bei Männern, welche Liebes fühlen”, que fa referència als fragments d’un ritual iniciàtic d’una lògia vienesa de 1790, segurament mixta. El text en qüestió fa dir als iniciats el següent: “Mann, und Weib, Weib und Mann gränzen an die Gottheit an”, és a dir “Home i dona, dona i home s’apropen a la divinitat”. Doncs bé, en el llibret de l’òpera, Papageno i Pamina acaben cantant quelcom massa semblant com perquè sigui una casualitat: “Mann, und Weib, und Weib und Mann reichen an die Gottheit An”, és a dir “Home i dona i dona i home assoleixen la divinitat”.

Pocs documents
Els documents epistolars de Mozart gairebé mai deixen entreveure la seva pertinença a la francmaçoneria, a excepció de quan anomena “Germà” a Michael Puchberg, destinatari de les cartes en què el compositor li demana préstecs monetaris per eixugar els seus deutes. O el ja citat (a la primera part d'aquest tema) “Vós ja m’enteneu” que Wolfgang va escriure al seu pare en la carta del 4 d’abril de 1787. D’aquell mateix any, i del 8 de gener, hi ha un altre document interessant, la signatura del compositor a l’àlbum d’Edmund von Weber, cosí polític de Wolfgang i pare del futur compositor Carl Maria von Weber. La signatura de Mozart es complementa amb un triangle de cap per avall i tres punts, les línies imaginàries entre els quals dibuixen un altre triangle, amb la punta en direcció a l’est. En un altre document, Mozart va dibuixar una estrella de David, símbol de la Gran Lògia d’Àustria que tenia com a referent el signe hebraic que rememora el segon temple de Jerusalem.

La lògia de Mozart va ser també l’últim lloc on el compositor es va deixar veure en públic per última vegada: era el 17 de novembre de 1791, perquè dos dies més tard s’allitava per no tornar a sortir mai més viu e casa seva, on va morir el 5 de desembre. En ocasió d’aquella última trobada amb els seus germans francmaçons, Mozart va escriure la cantata Laut verkünde unsre Freude KV 623 que servia per a la inauguració d’un nou temple de la lògia “L’esperança novament coronada”. Aquesta obra comença amb un cor, que dóna pas a una ària per a tenor. Després d’un recitatiu, un duet per a dos tenors i el cor final, acaba una de les obres més intenses i sinceres de les escrites per Mozart i destinades als oficis de les lògies, anomenats en llenguatge francmaçó “treballs”. Els cors inicial i final, per cert, confirmen de nou la importància de la música en el ritual de la francmaçoneria:

Que els feliços accents dels instruments proclamin ben alt la nostra joia, que el cor de cada germà percuteixi l’eco d’aquests murs. Perquè per la cadena d’or de la fraternitat i la unió sincera dels nostres cors, avui consagrem aquest lloc, aquest temple.

Quan Mozart va morir, es va celebrar una cerimònia fúnebre a la seva lògia. I Karl Friedrich Hensler va pronunciar un discurs en què va llegir entre d’altres aquestes paraules:

Era un adepte zelós de la nostra ordre, estimava els seus germans. D’esperit conciliador, disposat sempre a la bona causa de la beneficència, ple d’un sentiment autèntic i profund de satisfacció quan podia, pels seus talents ser útil a qualsevol dels seus germans. Aquests eren els trets del seu caràcter. Era espòs, pare, amic dels seus amics, germà dels germans. No li faltaven tresors per fer feliços els altres en la mesura del seu cor.

Sembla que Mozart tenia com a projecte la creació de “La Gruta”, una societat secreta que havia de fundar amb el seu amic clarinetista Anton Stadler i de la que se’n van redactar uns estatuts que la vídua de Mozart, Constanze, va enviar als editors Breitkopf & Härtel amb aquesta nota, escrita el 27 de novembre de 1800:

Us adjunto per a ús de la vostra biografia una memòria majoritàriament escrita de la mà del meu marit, sobre una ordre o societat secreta anomenada “Gruta”, que volia fundar. No es un puc donar més explicacions: el clarinetista de la cort, Stadler el vell, que ha escrit la resta, podria fer-ho, però deu tenir-hi certa reticència, perquè sap com en són d’odiades les ordres o societats secretes.

Malauradament, el document adjunt s’ha perdut. Però el text deixa entreveure les reticències a parlar de la francmaçoneria en una època en què la societat secreta estava pràcticament proscrita a Àutria, després d’anys d’esplendor.

D’altres obres maçòniques del segle XVIII
Quan parlem de música maçònica al segle XVIII és inevitable referir-se a Mozart, perquè tenim molt pocs testimonis d’altres músics que hagin deixat escrites partitures per a les lògies. No està provat que Beethoven hagués està francmaçó, tot i ser autor de la marxa maçònica i de l’Opferlied, segurament de 1795. Tenim també el cant maçó de Friedrich Heinrich Himmel i la marxa maçònica fúnebre de Henri-Joseph Taskin, compositor que va viure entre 1779 i 1852. Però segurament l’obra més interessant destinada a la francmaçoneria a banda de la de Mozart, sigui el ritual maçònic fúnebre de François Giroust. Aquest músic, que va viure entre 1736 i 1799, va escriure el 1784 (el mateix any de l’ingrés de Mozart a la societat secreta) un ofici complet per una lògia parisenca, segurament la que duia per nom “El patriotisme” i a la que pertanyia aquell compositor francès, que treballava al servei de Lluís XVI.

L’obra de Giroust comença amb tres acords, com els de La flauta màgica de Mozart, que personifiquen els cops de mall que marquen l’obertura de l’ofici fúnebre, en homenatge a un germà francmaçó el nom del qual no ens ha arribat. El primer dels cinc fragments d’aquesta obra és una transposició del caos que segueix a la mort i que fa viure l’ànima del difunt en la més absoluta de les tenebres. El segon fragment expressa l’angoixa del mort quan es troba davant del Gran Arquitecte de l’Univers. Un monòleg cantat del corifeu (en aquest cas un baix) precedeix un passatge simfònic en què els cops de mall tornen a fer-se presents per donar pas un cor que representa les ànimes dels francmaçons ja traspassats. Acte seguit, el tercer fragment ens du una certa pau quan el corifeu evoca el moment en què l’ànima es desperta després de la contemplació de l’Ésser Suprem. El cor evoca la confiança en la justícia divina. Durant aquest passatge, a la llotja el Venerable Mestre baixava de la tribuna per dirigir-se a l’urna que contenia les suposades cendres del germà difunt. El fragment s’acaba amb unes paraules del Venerable Mestre que diu a l’ànima del difunt: “Amic, no ets pas mort: la teva ànima és al cel. Escolta aquest mot sagrat”. Després d’un quart eposidi, merament instrumental i que serveix per a unir les mans dels germans de la lògia en processó, ve el moment de la conclusió: els treballs de la lògia s’acaben mentre la música remet a l’harmonia universal gràcies a l’ús d’instruments com els fagots, els clarinets, les trompes i la corda, a més dels oportuns cops de timbal que simbolitzen els cops de mall del Venerable Mestre.

Bibliografia
AUTEXIER, Phlipppe: La lyre maçonne. París: Detrad, 1997.
BRAMANI, Lidia: Mozart massone e rivoluzionario. Milà: Mondadori, 2005.
CHAILLEY, Jacques: La flûte enchantée, opéra maçonique. París: Éditions Robert Laffont, 1968. ROBBINS LANDON, H.C.: Mozart and the freemasons. Londres: 1982