HA MORT INGMAR BERGMAN

Era inevtiable: nascut el 1918, Ingmar Bergman estava arribant al final de la partida d'escacs. I ja se sap que les taules no hi valen. En Xavier Cazeneuve m'escriu per recordar-me que Ingmar Bergman se n'ha anat havent superat les proves, com les de Tamino a La flauta màgica, aquella òpera que em va entrar per la vista, mentre que el cinema de Bergman em va entrar per les oïdes, aquella tarda de novembre de 1980, a l'Ateneu Barcelonès, al costat del meu pare. La projecció de l'adaptació bergmaniana era en condicions precàries: una còpia en 16 mm., amb canvis de rotlle cada vint minuts. Era igual: el rostre de la nena (filla de Bergman a la vida real) al suposat Teatre de Drottningholm reconstruït en un plató era el meu rostre, nen entre adults, escoltant per primera vegada una música destinada a ser, no pas la que més m'agrada, sinó la que més estimo.

Podria dir moltes coses del molt que he descobert amb Bergman: tinc la sort de tenir al meu arxiu la pràctica totalitat de la seva filmografia (gairebé cinquanta llargmetratges) i he vist en més d'una ocasió muntatges seus al teatre. Però em quedo amb aquella Flauta màgica, cantada en suec i amb cantants irregulars, però que tant s'apropa a la veritat mozartiana. Bergman havia assajat una passa prèvia en una seqüència crucial de La hora del lobo, amb una cita de l'escena en què Tamino dialoga amb la nit. A partir d'ara, la resta serà silenci.