9.9.07

UN MIRACLE: EL DON GIOVANNI DE JACOBS

René Jacobs hi torna, i reprèn el seu discurs mozartià amb força i inusitada contundència. Com ja havia fet amb les gravacions que Harmonia Mundi havia distribuït de Così fan tutte, Le nozze di Figaro i La clemenza di Tito, aquest Don Giovanni torna a confirmar que el director belga s’ha fet seu l’estil mozartià amb propietat, contundència, coneixement de causa i innegables encerts.
Al capdavant del Cor de Cambra de la RIAS i de l’Orquestra Barroca de Freiburg, Jacobs extreu un so contundent, cuidat i ple de matisos i detalls que, com en les gravacions mozartianes anteriors, permet redescobrir unes partitures no per conegudes menys interessants. Al contrari, la sensació d’escoltar la partitura mozartiana com si fos una primera vegada recorre les dues hores i cinquanta minuts repartides en tres discos inclosos en un estoig de luxe, i que inclou un llibret amb articles interessants del mateix Jacobs i de Florence Badol-Bertrand.

Versió homogènia
El repartiment està integrat per un equip que parcialment ja ha estat present en altres enregistraments mozartians dirigits per Jacobs: el jove baríton noruec de 27 anys Johannes Weisse interpreta el paper de Don Giovanni, al costat del Leporello de Lorenzo Regazzo, de la Donna Elvira d’Alexandrina Pendatchanska, del tenor Kenneth Tarver com a Don Ottavio, de la soprano Olga Pasichnyk en el paper de Donna Anna, del baix Nikolai Borchev com a Masetto, de la soprano Sunhae Im i del baix Alessandro Guerzoni que interpreta el paper de Commendatore.
En primer lloc hi ha un tractament molt lliure dels temps i de les dinàmiques, amb llibertats formals i expressives que donen una inusitada energia a una partitura que René Jacobs enfronta a versions fosques, molt romàntiques i imbuïdes de l’esperit demoníac imposat d’ençà que Hoffmansthal saludés l’òpera mozartiana com el prototipus del romanticisme de ressonàncies fàustiques.
Al contrari, Jacobs flexibilitza i agilitza els temps, amb recursos com rallentandi, rubati i silencis sobtats. Tot plegat amb un tractament del recitatiu sec molt ben treballat, expressiu i que permet llibertats formals a l’acompanyament pianístic.
La gravació té el millor rendiment en l’orquestra i la direcció de Jacobs. Vocalment hi ha veus no especialment rellevants, si bé cap desencertada. Algunes, però, estan a l’alçada dels grans intèrprets que al llarg de la història (si més no fonogràfica) de Don Giovanni han estat artistes de referència. Per exemple, la Donna Anna de la soprano uraïnesa Olga Pasichnyk, intèrpret d’aquest fogós i enèrgic “Or sai chi l’onore” al primer acte.

Un “dramma giocoso” antiromàntic
Per a René Jacobs, que firma com dèiem un interessant article al llibret que acompanya el disc, el personatge de Don Giovanni és el d’un jove arrogant, recent sortit de l’adolescència. “Una mena de Cherubino cinc anys després de Les noces de Fígaro”, diu Jacobs. De fet, Jacobs ens recorda que Luigi Bassi, intèrpret del paper titular en l’estrena a Praga de l’òpera (1787), tenia tan sols 21 anys. Sis més en té Johannes Weiser, baríton noruec amb una veu de baríton molt líric, en contrast amb el Leporello del baix (molt baix) de Lorenzo Regazzo. El resultat el teniu en pàgines com la serenata del segon acte, “Deh vieni alla finestra”, novament esquitxada amb ornamentacions i improvisacions vocals.
Com dèiem, si bé vocalment hi ha de tot, aquesta gravació té el màxim encert en el tractament orquestral. Integrada per instruments d’època, l’Orquestra Barroca de Freiburg és una formació que funciona a la perfecció amb un so brillant, rodó i compacte, ben dirigida per la carismàtica batuta de René Jacobs. Com a mostra, el botó que suposa el magnífic sextet del segon acte, en què Jacobs sembla exposar la veritable tesi d’aquest enregistrament: Don Giovanni no és una tragèdia romàntica, sinó un “dramma giocoso” que segueix la tradició de les òperes italianes sobre la temàtica donjoanesca. La “barreja brutal entre elements còmics i tràgics” (són paraules de Jacobs) es posa de manifest en aquest sextet, especialment a partir de l’entrada de Don Ottavio, amb la irrupció dels metalls en sordina. No es podia resoldre millor aquest passatge, de caire tràgic, després de les inflexions còmiques de Leporello que, disfressat de Don Giovanni, malda per allunyar-se de Donna Elvira, tot i que després Zerlina, Masetto, Don Ottavio i Donna Anna se li llençaran al damunt. Atenció, per cert, al crescendo final amb què Jacobs fa culminar aquest passatge.
Per a René Jacobs, Don Giovanni és una peça que traça una línia recta entre Don Joan i Donna elvira, epígons del drama jocós, i amb les línies laterals que tracen els personatges còmics (Leporello, Zerlina i Masetto) i els tràgics (Donna Anna, Don Ottavio i el Commendatore). La síntesi d’aquestes línies es posa de manifest, és clar, en el final de l’òpera, especialment a partir del moment en què Donna Elvira apareix al sopar de Don Giovanni. El treball de Jacobs en aquest passatge és unitari però treballa a la perfecció els diferents clímaxs de la partitura. És en fragments com aquest, a més, on es demostra que s’ha fet una gravació de so plusquamperfecte i amb perfectes acabats en tots els sentits.

Versió de Viena
René Jacobs signa la versió de Viena, és a dir la que Mozart va presentar el 1788, un any després de l’estrena a Praga de Don Giovanni. Per a aquella ocasió, va eliminar l’ària “Il mio tesoro” i el “Ah pietà signori miei” de Leporello. En un apèndix, Jacobs fa incloure aquests números al tercer disc.
En ser la versió vienesa, aquesta es presenta amb els números escrits per a aquella ocasió, tant en números ja freüents com les àries “Dalla sua pace” de Don Ottavio i “Mi tradì” de Donna Elvira com el duet entre Leporello i Zerlina “Per queste tue manine” del segon acte.
Quan les discogràfiques i les multinacionals audioviduals han renunciat a enregistrar i distribuir òperes de repertori; quan les estrelles operístiques tan sols fan aparicions fonogràfiques en forma de previsibles recitals; en un moment en què la imatge sembla envair-ho tot, la valentia d'Harmonia Mundi i de René Jacobs són d'agrair. Aquest és un Don Giovanni per a la reflexió, impossible de pair en una primera, segona i fins i tot tercera audició. Com el bon vi, cal anar-lo degustant, poc a poc, per anar-hi trobant els no pocs encants d'una gravació que pot donar lloc a discussions sobre estil i que situa novament Mozart al centre neuràlgic del debat entre el classicisme i el romanticisme. Properament, el mateix segell (que distribuirà a les botigues el triple estoig a partir d'octubre) treurà aquest Don Giovanni en DVD i amb un repartiment molt semblant, abans que Jacobs segueixi abordant Mozart amb anunciats enregistraments d'Idomeneo i La flauta màgica. Els esperem amb frisança.

5 Comments:

At 11:58 p. m., Anonymous Anónimo said...

Feia dies que no treies cap comentari en la Mozartmania i és d'agrair el teu magnific anàlisi de la grabació d'Harmonia Mundi.
Segur que l'escoltaré moltes vegades. Mariangels

 
At 9:40 a. m., Blogger Anna said...

quina descoberta de blog de bona hora al matí!
et seguiré!
Anna

 
At 7:20 p. m., Blogger Manuel said...

Pues lo tengo para oírlo y si es tan bueno como las otras 3 de Da Ponte por este contratenor metido a director, a disfrutar, seguro :-)

 
At 7:20 p. m., Blogger Manuel said...

Este comentario ha sido eliminado por el autor.

 
At 4:31 p. m., Anonymous Lysa said...

Great work.

 

Publicar un comentario

<< Home