21.1.08

MOZART (I SALIERI) AL ROMEA

Em sap greu no haver-ho escrit abans, perquè ho vaig veure la setmana de l’estrena: Mozart, Salieri i el Rèquiem inacabat és l’espectacle que Quim Lecina presenta al Teatre Romea de Barcelona. Al costat de Toni Sevilla que interpreta el rol d’Antonio Salieri, Lecina és un Wolfgang Amadeus Mozart que defuig tota ressonància històrica en un espectacle senzill i que, a parer meu, allarga en excés l’original d’Alexandr S.Puixkin, aquella breu però peça (Mozart i Salieri) que Rimski-Korsakov va adaptar en una també breu òpera.
El 2002, apareixia a Proa la traducció d’Helena Vidal que ara és objecte de l’adaptació de Lecina, i que manté l’excel.lència d’un text tan romàntic com actual a la vegada, en què el debat entre estètica i ètica brilla amb llum pròpia amb frases tan contundents com “El geni i la maldat no lliguen l’un amb l’altra” que pronuncia Mozart un cop ha ingerit, sense saber-ho, el verí proporcionat pel seu col.lega. A partir d’aquí, esclar, Salieri s’ensorra, tot i que ja ha enviat Mozart a la tomba.
Com se sap, l’”affaire” de l’assassinat de Mozart a mans de Salieri és una de les més infelices casualitats de la història de la música : en el seu deliri, i quan tenia 73 anys, un Salieri dement va afirmar que havia assassinat Mozart. Una minyona ho va sentir i es va encarregar de propagar-ho a la Viena del moment, fins al punt que la cosa es va donar per certa. Antonio Salieri (1750-1825) havia estat el músic més influent de la Viena de Josep II i Leopold II, tot i que (com molts dels seus col.legues) devia ser conscient de la genialitat de Mozart. Però d’aquí al crim hi ha un bon tros, per bé que el propi compositor italià en pengés la llufa a si mateix poc abans de morir. Puixkin no fa més que recuperar la llegenda per construir un drama intens i breu a la vegada, que inspiraria un segle i mig més tard l’Amadeus de Peter Shaffer, base per a l’adaptació cinematogràfica de Milos Forman.
La dialèctica, doncs, entre genialitat i mediocritat està ben servida en aquest espectacle del Romea, tot i la migradesa de recursos. Més bona voluntat, doncs, que no pas bons resultats per a un muntatge que serveix música en directe, en concret els únics fragments del Rèquiem de Mozart escrits exclusivament de la seva mà i fins i tot amb el tall, al vuitè compàs del “Lacrymosa”, de l’últim fragment escrit pel compositor. La cita del Don Giovanni, amb aquella identificació (tan suada) entre Commendatore-Leopold Mozart més aviat resulta anecdòtica al llarg d’un espectacle d’una hora i deu minuts de durada, amb una hàbil reducció musical d’Albert Romaní (piano, clarinet i contrabaix) i un conjunt coral de vuit cantaires.

3 Comments:

At 4:37 p. m., Anonymous El crític emprenyat said...

Trobo que ets molt conciliador amb l'espectacle que és un tòpic darrera l'altra, una música insulsa i una no dissimulda voluntat d'allargar una breu idea per justificar l'escassa durada del mateix. Una presa de pèl que ni interesa l'estudiós de la literatura russa ni l'afeccionat a la música i molt menys a l'amant de la dramatúrgia.

 
At 5:21 p. m., Anonymous Anónimo said...

Tal com reflexa Puixkin que era Mozart, aquesta petita peça que es feia en el Romea, ja li debia anar bé, perquè crec no es pretenia res més que entretenir. Per favor! no busquem res de trascendental, res d'extraordinari. Tot molt corrent i vulgar, si voleu, pero que va agradar a una bona majoria d'assistents. Salutacions. Mariangels

 
At 6:26 p. m., Anonymous Anónimo said...

Doncs a mi em va agradar. Els crítics emprenyats sou una colla de mestre tites, amb problemes que només al divà del psiquiatre us podran solucionar. Pels qui sabem poc (o gens) de Mozart, l'obra és prou digne

 

Publicar un comentario

<< Home