UN DISC PRECIÓS

Harmonia Mundi ven l’àlbum amb el títol The last concertos. Efectivament: el nº27 per a piano en Si bemoll KV 595 i el KV 622 per a clarinet en La Major van ser els darrers concerts de Mozart, tot i que escrits en la diferència de nou mesos: respectivament el 5 de gener i el 7 d’octubre de 1791, l’últim any de vida del compositor.
Són dos concerts prou prodigats i cèlebres (especialment el de clarinet) com perquè l’oient amant de novetats hi trobi al.licients quan el mercat disposa tantes i tan bones gravacions anteriors. Però el cert és que ambdues versions resulten del tot indispensables, tant per la qualitat de l’enregistrament com per la interpretació dels qui el protagonitzen. Començant per un duet de solistes sensacional com són el pianofortista Andreas Steier (que toca una còpia d’un instrument d’Anton Walter) i el clarinetista Lorenzo Coppola, amb una còpia del mateix clarinet d’Anton Stadler, destinatari de la peça mozartiana. Steier és un home delicat i que passa amb sentit de l’humor per damunt del teclat de Mozart, allunyant-se dels manierismes de lectures reticents a veure en una peça acabada onze mesos abans de morir el compositor l’alè vital que el caracteritzava; per la seva banda, Coppola és artífex d’uns sons avellutats, especialment sensuals en el registre greu, ben lligats en els passatges que ho requereixen i emesos amb seguretat i coneixement de causa. Però possiblement el que més compta en aquesta sèrie d’enregistraments a què ens té (tan ben) acostumats Harmonia Mundi siguin el rigor i la qualitat d’una de les millors orquestres amb instruments originals de l’actualitat: la Barroca de Freiburg, que aquí dirigeix Gottfried von der Goltz. El so resultant és d’una bellesa inusitada i ens retorna l’alè d’allò que un redescobreix tot i creure que ja ho coneixia. Aquesta és la virtut dels grans músics, però de les obres clàssiques: convidar a noves lectures sense renunciar a les seves essències primigènies.

Una de les novetats tímbriques que trobarà l’oient privilegiat que accedeixi a la gravació del concert per a piano és que els passatges que la partitura indica com a “solo” i que es corresponen a l’acompanyament de la corda en fragments del piano corren a càrrec d’un quartet i no del “ripieno” propi de la tradició romàntica posterior. Aquesta és una de les anècdotes, perquè el que compta és l’essència d’un llenguatge renovat, d’un Mozart rellegit amb serietat però dotant-lo d’una sonoritat fascinant, nova sense renunciar a la mirada sobre l’època que va viure.