MOZART HEROI DE FICCIÓ (i II): LA LITERATURA

És un fet fàcilment deduïble de les moltes biografies existents que Mozart va tenir una vida de novel.la. De novel.la, matisem, romàntica, en el sentit etimològic del terme. I el mateix que passa amb el cinema pot ser objecte de literatura, bona unes vegades, oportunista unes altres, mediocre en la majoria de casos. Tanmateix, tan sols set són les obres que, ara per ara, m’apareixen a l’horitzó (segur que n’hi ha més) i que poden ser objecte de comentari en l’últim article que penjo en aquest any mozartià del 2006, ni que sigui com a col.lofó. I que consti que us dec encara algunes referències al Tutto Mozart de Bryn Terfel i una valoració del que ha donat de si aquest any.

Literatura romàntica
Si Mozart, efectivament, va tenir una vida novel.lesca, és el romanticisme el periode que primer i de manera més lluïda, explora i explota l’existència del genial salzburguès. Se sap que Salieri va embogir, i que en el seu deliri afirmava haver assassinat Mozart. Aquesta anècdota de la història, inconsistent des del punt de vista fàctic, va donar peu a la llegenda negra. I Alexandr Puixkin (1799-1837) en va saber treure partit en una peça tan breu com intensa, a la que Rimsky Korsakov posaria música en una també breu (però menys intensa) òpera de cambra.

Comparat sovint amb el mateix Mozart, el més romàntic dels narradors russos (amb una vida tan novel.lesca com per acabar mort amb un tret al cap després d’un duel) va encarregar-se del tema de l’assassinat del compositor a mans de Salieri en una obra brillant, enèrgica, un “coup de foudre”, que dirien els francesos. Mozart i Salieri es va publicar el 1830, el mateix any que ho feia El convidat de pedra, una peça sobre el tema (igualment mozartià) del Don Joan, esdevinguda òpera gràcies a la peça d’Alexandr Dargomizsky.
Mozart i Salieri és, de fet, un monòleg de Salieri interromput breument per Mozart, que se n’anirà de l’estança després d’haver begut una copa de vi enverinada prèviament pel compositor italià. El rerefons de l’obra és el debat entre el geni i el mediocre, entre ètica i estètica, culminat amb les últimes paraules de Salieri abans que es tanqui el teló: “Que dormis, Mozart,/ el son més llarg! Però i si té raó,/ i jo no sóc un geni? Bé ho ha dit, / que la maldat i el geni no s’avenen” (de la traducció d’Helena Vidal a PUIXKIN, A.S.: Mozart i Salieri i altres obres. Barcelona: Proa, 2001)

Mozart auf der Reise nach Prag és la deliciosa novel.leta que entre 1855 i 1856 va publicar Eduard Mörike. Afortunadament, n’hi ha diverses traduccions, tant en català com en castellà. Posats a triar, què millor que optar per l’edició crítica de Rosa Sala Rose (Galaxia Gutenberg), a qui devem la impagable traducció de les Converses amb Goethe de J.P. Eckermann. El geni tocat per la mort, i a punt d’entrar a Praga per a l’estrena de Don Giovanni, és el tema central de la breu peça, que pinta un Mozart geni i home a la vegada, seguint de la vora la dialèctica romàntica propera al rerefons de la “mort de l’art” propiciada per Hegel. Mozart sembla caminar per la maroma de que separa l’esperit i la matèria, en un brillant equilibri que culmina amb l’escena de la taronja, un dels episodis, narrativament parlant, més bonics de la literatura romàntica alemanya (i perdó per les pretensions d’erigir-me en antòleg).

El segle XX
No hi ha dubte que l’exitosa obra teatral de Peter Shaffer Amadeus (1979) s’inspira en el Mozart i Salieri de Puixkin. Amb tot, l’assassinat hi és virtual, no real, com si Mozart morís d’esgotament físic i psicològic a mans d’un Salieri que l’assetja en un clar antecedent del “mobbing” dels nostres temps. És una opció. Per primera vegada, Mozart se’ns presenta amb tota la seva càrrega eròtica i fins i tot escatològica. Bromes de mal gust, jocs de paraules, les infidelitats del matrimoni (amb referències a l’adulteri de Constanze amb el mateix Salieri) són alguns dels episodis que configuren la columna vertebral d’una peça molt ben construïda dramàticamennt, l’èxit de la qual va propiciar l’adaptació cinematogràfica de Milos Forman, amb guió del propi Shaffer.

Marcel Bluwal va ser director i guionista d’una esplèndida sèrie televisiva, Mozart, comentada en aquest mateix blog. De resultes de la sèrie, la novel.la titulada amb el nom del compositor de Salzburg va ser un èxit editorial a França, tot i que tambés va traduir al castellà, entre altres llengües.

Un il.lustrat com Néstor Luján no podia quedar al marge del segle XVIII: la seva admiració per Casanova (objete de la novel.la de 1988 Casanova o la incapacitat de perversió) n’és una bona mostra, però també La folla jornada (Columna, 1991), amable novel.la que explica les relacions amoroses (no verificades documentalment però presumiblement certes) entre Mozart i Nancy Storace, soprano que va estrenar el paper de Susanna en l’estrena a Viena de Le nozze di Figaro (1786). La novel.la de l’escriptor català, per cert, manlleva part del títol de la peça original de Pierre Augustin Caron de Beaumarchais en què s’inspira l’òpera de Mozart i Da Ponte (La folle journée ou Les noces de Figaro).

De manera una mica oportunista, i aprofitant el material de les seves obres científiques, H.C. Robbins Landon va publicar el 1994 Una jornada particular (Destino). La novel.la condensa en una única jornada, la vida d’un Mozart que se sap malalt de mort i amb una solució narrativament pobra, que té molt poca cosa a veure amb la grandesa de Robbins Landon com a musicòleg.

I finalment, no cal oblidar l’aparició, el gener del 1996, de la traducció de la novel.la de Rita Charbonnier sobre la germana de Mozart. Nannerl, la hermana de Mozart (Edhasa) és una obra àgil tot i la seva llargària. Es relaten els fets de la frustrada vocació de Maria Anna “Nannerl” Mozart amb pretensions de ser compositora i severament reprimida pel seu pare, així com burlada pel seu germà. Al final, una de les poques partitures que conserva s’enlairen cel amunt, a la plaça de Salzburg on s’erigeix l’estàtua de bronze que encara avui presideix un dels indrets més emblemàtics de la ciutat austriaca.

Com veieu, n’hi ha per triar i remenar. Si us vénen al cap més títols, no dubteu en penjar-los en els comentaris opcionals. Seran ben rebuts i faran molt servei.

MOZART HEROI DE FICCIÓ (I): EL CINEMA

Mozart ocupa un lloc privilegiat en la història del cinema, tot i que sembla com si tan sols Amadeus sigui “la” pel.lícula per antonomàsia relacionada amb l’autor de La flauta màgica. Res més lluny de la realitat, perquè Mozart ha estat un personatge “de cine” des de 1909, any de la primera producció centrada en la seva existència.

Quan parlem de personatge “de cinema” em refereixo precisament a les possibilitats dramàtiques que un personatge històric pot suscitar en guionistes, productors, realitzadors i actors (per aquest ordre). Indubtablement, la biografia mozartiana, riquíssima en la seva varietat de marcs geogràfics (els viatges de la seva infantesa i primera joventut), vastíssima en el seu anecdotari i perfectament documentada a través d’un copiós epistolari, respon perfectamente a les pretensions de l’imaginari cinematogràfic. Malgrat tot, la biografia mozartiana és complexa. Mozart va viure poc cronològicament parlant (encara no 36 anys), però

des dels cinc anys la seva biografia va tenyir-se d’excepcionalitat.

Amb tot, en les pel.lícules a què he tingut accés interessa sobretot el Mozart compositor d’òpera, identificat psicològicament amb els seus personatges. Es recorre poc (o gens) al Mozart compositor de simfonies, música de cambra o peces litúrgiques (amb la lògica excepció del Rèquiem). Per tot plegat, es reforça la tesi d’un Mozart que va viure per al teatre, per bé que això serveix per introduir aspectes vinculats a la seva facilitat per als enamoraments o bé, tirant pel dret, a una vida eròtica mostra de vegades amb excessiu impudor.

Amb més o menys encerts, l’abundant filmografia al voltant de Mozart i el seu temps converteix el compositor en un personatge “de cinema”, de notable acceptación a taquilla, gràcies a la seva popularitat i a l’assequibilitat de la seva producció musical.

POPULARITZACIÓ MITJANÇANT EL CINEMA
Mozart és un dels compositors més populars de la història de la música. No és arriscat afirmar que aquesta popularització es deu en gran mesura a l’ús que s’ha fet de la seva música a través del cinema. Una pel.lícula com Amadeus va contribuir en gran mesura a donar a conèixer el Mozart humà i geni, al mateix temps que la seva música va ser un èxit de vendes, ni que fos en discos recopilatoris.

Hi haurà qui s’esquinci els vestits davant del que pot veure’s com un despropòsit o una banalitzación. Però ja se sap que el mercat de la mal anomenada música “clàssica” té el seu públic especialitzat, i que hi haurà qui la consumeixi sense la necesitat de “contaminar-se” dels qui s’hi apropen des de la modèstia d’haver conegut Mozart, Beethoven o Wagner mitjançant un art d’arts, de síntesi i de masses com és el cinema. D’altra banda, ¿quants intèrprets de música “clásica” confessen haver conegut tal música a través de mitjans extramusicals como la gran pantalla? És més, ¿què té de dolent que un compositor sigui (re)conegut popularment? Deixant de banda postures “snob” dels qui defensen la puresa del rar (per poc consumit), cal reconèixer i agrair al cinema el seu paper com a estendart de la popularitzación de la música que, por molt “clàssica” que sigui, ha caigut per fi del tron del “classista”.

Va ser precisament Isaac Stern qui va fer dialogar la Xina maoista en el reportatge From Mao to Mozart (Murray Lerner, 1980) i es veia perfectament que la música mozartiana pot servir de dièl i pont entre dues cultures diverses entre si. Va ser Elvira Madigan de Bo Wideberg (1967) que va fer popular i accessible el món pianístic de Mozart amb la inclusió del segon moviment de l’esplèndid Concert en Do major nº21 per a piano KV 467. Va ser Sydney Pollack qui va associar la sabana africana i els micos amb el Concert per a clarinet KV 620 a Memòries d’Àfrica (1985). Tot això deixant de banda les adaptacions d’òperes per a la gran pantalla de la mà d’Ingmar Bergman (La flauta màgica cantada en suec, el 1973), Joseph Losey (Don Giovanni, 1979) o, més recentment, Kennet Branagh amb una nova adaptació de La flauta màgica (2006) que esperem veure estrenada aviat entre nosaltres.

I Mozart es va fer popular. No li feia cap falta, perquè la seva música es defensa per si sola. Però potser necessitava el suport fílmic i el cinema comercial per donar-se a conèixer al gran públic, de vegades vetat per la seva condició socio-econòmica a entrar en les ocasionalment exclusives sals de concert, festivals i teatres d’òpera del món sencer.

MOZART I EL BIOPIC IMPOSIBLE
El “biopic” és, tot i les seves pretensions historicistes, un gènere condemnat a trair la veracitat dels fets. En primer lloc perquè el cinema, art del temps per antonomàsia (com la música) recorre necessàriament a la síntesi cronogràfica. Cal mostrar en temps real un temps fictici i això obliga a la selecció. D’alguna manera, doncs, el “biopic” mai no pot veure’s com a veritat documental. Per tant, no cal veure en el cinema una pretensió historicista o biogràfica, una condició o una dimensió de veracitat, per molt honestes que siguin les intencions de guionistes i realitzadors.

Alguns films muts
La mort de Mozart (Louis Feuillade, 1909), sobre els úñtims dies del compositor.
Footprints of Mozart (Thomas Ricketts, 1914). Pel-lícula nord-americana.
Mozarts Leben, Lieben und Leiden (Otto Kreisler, Karl Thomas, 1921), austríaca, hi ha escenaris naturals que tenen interès de veure, com ara la catedral de Salzburg tal i com la va veure Mozart i no la que veiem avui, reconstruïda després d’haver quedat massacrada durant els bombardeigs de la Segona Guerra Mundial. Aquest film es va estrenar a Barcelona el gener de 1925, coincidint amb l’estrena a la capital catalana de La flauta màgica. Va romandre una setmana en cartell.

Els primers films sonors sobre Mozart
Whom the Gods Love (Basil Dean, 1936), pel.lícula anglesa. Thomas Beecham dirigia la banda sonora.
Eine kleine Nachtmusik (Leopold Hainisch, 1939), pel.lícula alemanya. Erna Berger canta els fragments operítics.
Melodie eterne (Carmine Gallone, 1940), pel-lícula italiana d’un dels directors més prolífics en cinema musical centrat en vides de compositors “clàssics”. Margherita Carosio dobla amb la seva veu l’actriu que interpreta una soprano.

Els dos Mozart de Karl Hartl
Wen die Götter lieben (1942). Pel.lícula austríaca estrenada a Salzburg, supervisada per Josef Goebbels. El film es centra en la relació amorosa extramatrimonial de Mozart amb la seva cunyada, la soprano Aloysia Lange (ex Weber). Falseja la realitat històrica.
Reich mir die Hand, mein Leben (1955), pel.lícula austríaca amb Oskar Werner. És en color. Novament, hi ha una relació amorosa que centra el focus d’atenció, ara a partir de la impossible història amorosa entre Mozart i la soprano Anna Gottlieb, primera Pamina de La flauta màgica.

D’altres títols
Unsterblicher Mozart de Alfred Stöger (1954), documental alemany a base d’una successió de fragments operístics a càrrec de les primeres estrelles de la Staatsoper vienesa.
Mozart in Prag-Don Giovanni 67 (Wolfgang Esterer, 1967), documental alemany.
Das Leben Mozarts (Hans Conrad Fischer, 1967), documental alemany.
Mozart i Salieri (Vladimir Gorikker, 1962), presumiblement sobre la peça de Puixkin Mozart i Salieri, antecedent literari directe de l’Amadeus de Peter Shaffer.
Mozart in love (Mark Rapparot, 1975). Film anglès.
Mozart. Aufzeichnungen einer Jugend (Klaus Kirschner, 1976), documental alemany.
Mozart, (Marcel Bluwal, 1982). Excel.lent minisèrie de sis capítulos (de 85 minuts cadascun) Coproducció francesa, belga, suïssa, italiana i canadenca. Es va veure a TVE a mitjans dels anys 80 i va reaperèixer, doblada al català, el 1991 al canal 33. No ha aparegut en DVD ni tan sols a les pantalles televisives. Una ocasió perduda per aquest 2006 que ara acaba. N’existeix una versió resumida en VHS amb 150 minuts de metratge.

Mozart a Itàlia: Noi tre
Pupi Avati és un dels renovadors del cinema italià de principis dels 80. El 1984, el mateix any d’Amadeus, va presentar Noi tre, interessant cinta sobre els mesos que Mozart va passar entre el 10 d’agost i l’1 d’octubre a Bolonya, per l’examen d’ingrés a la prestigiosa Acadèmia Filharmònica.
La banda sonora de Riz Ortolani, imita les notes mozartianes amb un tractament manierista i amb con evocacions de peces de Mozart. Malgrat tot, els esdeveniment es narren amb força precisió.

... i amb Amadeus Mozart guanya l’Oscar
Amadeus (Milos Forman, 1984) va guanyar vuit premis Oscar de Hollywood en l’edició de 1985 a més de premis BAFTA, César i Globus d’Or, entre d’altres guardons.
L’èxit de la pel.lícula va contribuir a la popularització de Mozart, pero també en certa mesura a la seva banalització. Lluny però de ser crítics amb el film de Forman, n’admirem la capacitat de síntesi narrativa i l’acurada banda sonora, talment com si hagués estat el mateix Mozart qui l’hagués escrita.
La pel.lícula fa de Mozart un rebel, proper al punk en actituds descarades i insolència. Una imatge no tant tergiversada del personatge històrico –llegiu-ne algunes acrtes, si us plau- sinó més aviat caricaturtizada.
El guió de Peter Shaffer, sobre la peça teatral homònima (1979) enfronta amb encert la genialidat amb la mediocritat a partir de dos noms reals i que responen respectivament a als de Mozart i Salieri: la lluita, en definitiva, del mediocre per destruir el geni, sense aconseguir-ho moralment o artísticament, però sí físicament.

L’inoblidable Vergesst Mozart (1985)
Sense haver paït encara l’èxit d’Amadeus, va aparèixer a les sales dels cinemes etiquetats aleshores com d’“art i assaig” –què és l’art sinó un constant assaig sobre si mateix i l’artista que hi al darrere?- una estranya, genial pel.lícula de Slavo Luther. Vergesst Mozart va ser un revulsiu retrat del compositor i sobretot del seu entorn amb no pocas concessions al decadentisme dels ses últims mesos.
Els fets històrics es tergiversen a partir de l’interessant punt de partença: la reconstrucció del suposat crim que va dur Mozart a la mort, davant del seu cadàver. Franz Joseph Haydn, Emanuel Schikaneder, Antonio Salieri, el baró Gottfried van Swieten o Constanze Weber són alguns dels personatges que apareixen al llarg del que és un veritable flashback.

Sobre Mörike
Allunyat completament del “biopic”, el director txec Petr Weigl va dirigir el 1989 Mozart auf der Reise nach Prag, a partir de la novel.leta homònima d’Eduard Mörike.
La pel.lícula repassa aspectes de la vida de Mozart partint del viatge que va fer a Praga (1787) per a l’estrena de Don Giovanni. A partir de Mörike, però jugant especulativament amb d’altres episodis de la vida mozartiana, Weigl situa el compositor més enllà del seu temps: a la Itàlia del “Risorgimento” i a la Viena del segle XX, sempre de la mà de la partitura de Don Giovanni.

Aprofitant el bicentenari
1991 va ser l’any del bicentenari de la mort de Mozart. Cinematogràficament, la cosa va donar els seus fruits, per exemple amb la filmació d’una pel.lícula que la Ràdio Televisió Austríaca va encarreagar a Zdenek Mahler (col.laborador de Milos Forman a Amadeus), la redacció d’un guió per a una pel.lícula dirigida por Juraj Herz, en forma de minisèrie televisiva. El resutat va ser la desigual superprducció Wolfgang Mozart, que incideix força en aspectes desestimats per moltes de les pel.lícules realitzades anteriorment sobre Mozart, com per exemple les relacions del músic amb la francmaçoneria o amb personatges com Franz Joseph Haydn, Aloysia Weber i el seu marit, l’actor i pintor Joseph Lange, autor d’un dels cèlebres retrats de Mozart.

215 ANYS SENSE MOZART

A Barcelona existeix una associació vinculada al Mozarteum de Salzburg: parlo, és clar, d’Amics de Mozart, entitat fundada per Josep Maria Bosch fa cinquanta anys tot i que legalment es va constituir com a associació a principis dels anys setanta. Bosch va ser pedagog, director de l’Escola Decroly i sacerdot. M’atreviria a dir que per aquest ordre, tot i que a ell aquesta categorització no li agradaria perquè, sent com era un home de fe, pedagogia, servei educatiu i espiritualitat configuraven una unitat inseparable. Fidel postulant dels principis de Mossèn Batlle, que des de l’escoltisme va incentivar una línia pedagògica que suposava un respir enmig de la nit franquista, Josep Maria Bosch va ser mestre de mestres i va ser un punt de referència per a tots els qui van/vam passar per l’Escola Decroly.
Jo vaig aprendre a ser mozartià (si és que d’això se n’aprèn) de la mà de mossèn Bosch. Ell era “el mossèn”, independentment de les creences o descreences de cadascú. Matiso això d’aprendre a ser mozartià: vaig aprendre a estimar mozartià. I a estimar crec que sí que se n’aprèn.
Recordo que entre les activitats de l’associació Amics de Mozart (que avui encara perdura i crec seguir formant-ne part perquè anualment m’arriba el rebut de la quota pagada mitjançant el banc) hi havia una missa en memòria de Mozart. Tal i com sona. Sorprenia (i segueix sorprenent, perquè la missa encara es celebra) veure al diari una esquela encapçalada per les següents sigles:

W.A. Mozart
(1756-1791)

I a continuació els detalls de l’acte litúrgic.

La missa, encara
Devotament, any sí i any també anava als temples on es celebrava l’ofici en qüestió, de vegades en dates allunyades de la data del traspàs del músic (5 de desembre) atesa la disposició d’uns dies de pont o d’aqüeducte en aquest país on es ganduleja massa i es feineja massa poc. Sant Felip Neri, Sant Josep Oriol, Santa Maria de Gràcia, la Mercè, Santa Maria del Mar o Santa Maria del Pi acollien any sí i any també la missa oficiada per mossèn Bosch.
La litúrgia s’acompanyava amb música de Mozart i, de vegades, de Schubert o de Bach. Unes vegades amb orgue sol (aquelles interpretacions de Montserrat Torrent!), d’altres amb cor i orquestra, d’altres amb una petita formació de cambra.
Recordo l’any del Rèquiem a Santa Maria del Mar en ocasió del bicentenari de la mort del músic (1991) o la Missa en do menor a la Mercè, un any més tard (1992). Enguany, la missa ha tornat al Pi precisament el vespre del 4 de desembre. Feia 215 anys que Mozart havia començat a morir amb una agonia que el mantindria postrat fins a l’hora de la seva mort, certificada el 5 de desembre, cinc minuts abans de la una de la matinada.
He pensat sovint en la mort de Mozart. Lluny de les especulacions, de les llegendes i de les fantasies esotèriques, m’imagino el cos inflat i putrefacte de l’autor de La flauta màgica, en cartell la tarda d’aquell 4 de desembre, en una Viena que començava a rebre els aires d’un hivern que no seria climàticament tan dur com el d’altres anys. Se sap, per exemple, que contràriament al que ha explicat la llegenda, el 6 de desembre (dia de l’enterrament de Mozart) el cotxe funerari que va dur el cos del músic al cementiri de Sant Marx va fer-ho enmig d’un clima apacible i sense la pluja o el vent amb què el romanticisme va tenyir un dia trist però serè a l’hora, com els compassos de les últimes composicions mozartianes.
La missa dels Amics de Mozart m’ajuda a evocar aquelles hores finals del músic. I part de la meva infantesa i adolescència i dels records inesborrables que tinc de mossèn Bosch i les llargues vetllades a Sant Pere de Vilalta, escoltant les àries de concert amb Edita Gruberová, Edith Mathis o Walter Berry.

Més sobre la mort de Mozart
215 anys després de la mort de Mozart, el seu traspàs segueix aixecant sospites i conjectures diverses, en forma de treballs científics o sota l’aparença de literatura esquizoide. Fa dies, l’edició “on line” del diari argentí Río Negro publicava la notícia d’una recent publicació sobre la mort de Mozart: l’escriptor italià Tito Gilberto acaba de publicar a l’editorial Todaro el llibre Mozart: delictes en re major, en què es diu que el músic va ser assassinat per algú que sabia que Mozart tenia dades sobre qui i com va enverinar l’emperador Josep II (mort el febrer de 1790). Escrit en forma novel.lada, el relat de Gilberto explica que el rèquiem inacabat conté un missatge en clau. Ja veus quina gràcia… Es veu que el tal Gilberto és un periodista televisiu. Ves que no el contracti l’inefable Íker, a veure si s’apleguen a l’entorn d’una taula de tres potes i practiquen una psicofonia per fer-nos sentir la veu de Mozart.
Aviat hi haurà qui ens explicarà que Mozart no va morir, sinó que es va fer congelar i transportar a una illa deserta… on fa pocs anys es va descongelar, poc després que hi arribés, d’incògnit, Elvis Presley, després d’haver simulat la seva mort.

MOZART 22

MOZART 22 serà LA novetat audiovisual per excel.lència de l’any i segurament de la dècada. Parlem de la macrocaixa amb 19 volums que contenen 33 DVDs amb la integral de les òperes de Wolfgang Amadeus Mozart enregistrades al Festival de Salzburg d’enguany. UNITEL s’ha encarregat del projecte amb el suport dels segells Deutsche Grammophon, Decca i TDK i amb distribució d’Universal Music.

Integral? “Ma come”?
Il re pastore obria el festival dels festivals el 24 de juliol del 2006. Era el pòrtic d’una edició que incloïa com a única programació totes i cadascuna de les òperes del fill predilecte de Salzburg (amb permís de Herr Karajan).

Si la memòria no ens falla, no hi ha cap compositor que tingui editada l’obra operística completa en suport audiovisual comercial. Mozart és el primer en aconseguir-ho. La seva obra es ven per si sola, i amb molt bon criteri Unitel presenta la integral operística que aquest estiu es va programar al Festival de Salzburg.

L’any 1991 –el del bicentenari de la mort de Mozart-, aprofitant la recent consolidació del disc compacte, Philips va treure al mercat la (gairebé) completa edició de les obres mozartianes en 25 volums amb 180 discos. Quinze anys després, i en ocasió del 250è aniversari del naixement del compositor, és la imatge la que ocupa un lloc preeminent per a una edició completa, ara de les seves òperes. Un total de 51 hores de música, més les 20 corresponents d’extres amb making off de les produccions, al llarg de 33 discos distribuïts en 19 estoigs que poden adquirir-se en conjunt o separadament.

Part del projecte s’ha pogut veure en televisions europees, especialment gràcies a la Ràdio Televisió Austriaca, que també hi participa. Un títol com Le nozze di Figaro (amb la glamurosa presència d’Anna Netrebko), que va inaugurar la remodelada Haus für Mozart a finals de juliol, va ocupar un 25% de share a la televisió austríaca quan es va emetre. Aquest és, òbviament, un dels títols estrella d’aquesta macroedició.

Aclarim, però certes coses, començant pel bonic número (22) que suposadament es correspon amb les òperes mozartianes. En realitat, Mozart va escriure 17 òperes completes i en va deixar inacabades tres (Zaide, L’Oca del Cairo i Lo sposo deluso). 17+3= 20. Per art de màgia, el projecte salzburguès d’enguany va sumar dos títols més: Die Schuldigkeit des ersten Gebots i La Betulia liberata. El primer és un singspiel sacre, d’escàs relleu dramatúrgic, tot i que el muntatge salzburguès va comptar amb l’intel.ligent muntatge de John Dew. I el segon és un oratori, cosa que no explica el per què de la seva inclusió (bé que en versió de concert) al festival d’enguany. Posats a demanar, també es troba a faltar en aquesta edició de Mozart 22 l’Idomeneo mozartià en la versió de Richard Strauss que aquest estiu s’ha presentat en versió de concert en una memorable versió dirigida per Fabio Luisi. Com a mínim, cal esperar que aviat es distribueixi en disc. Almenys sabem que a Martina Franca també s’ha programat aquesta versió, susceptible de ser editada pel segell Dynamic.

De tot una mica
Comencem, doncs, pel començament. Dues rareses com les dues primeres obres escèniques mozartianes (Apollo et Hyacinthus i Die Schuldihgkeit des ersten Gebots) comparteixen espai i dígits en el primer estoig de la col.lecció, distribuït en dos DVDs. Apollo et Hyacinthus reconstrueix una representació operística en temps de Mozart a l’Aula Magna de la Universitat salzburguesa, on als onze anys el músic va estrenar l’òpera, el mateix espai que va acollir a mitjans d’agost l’“azione teatrale” Il sogno di Scipione, amb direcció musical de Robin Ticciati y escènica de Michael Sturminger.

Fora de la Universitat, dos dies després de l’estrena d’Il re pastore, i aprofitant la reobertura de l’antic Kleines Festpielhaus (rebatejat com a Haus für Mozart), es va posar en escena una notable versió de Le nozze di Figaro, dirigida musicalment per Nikolaus Harnoncourt i escènicament por Claus Guth. El doble estoig de la col.lecció permet reviure una de les òperes que, el dia de la seva estrena, va convertir Salzburg en la capital del glamour i l’encant de les grans vetllades operístiques. La cosa estava justificada, perquè l’espectacle comptava amb la presència de la soprano “sex-bomb” de la dècada: la sinuosa Anna Netrebko en la pell de Susanna.

D’altra banda, Mozart 22 permet reviure dos títols memorables en el doble aspecte musical i teatral: per una banda la reposició del Mitridate protagonitzat per Richard Croft i l’esplèndida Miah Persson amb direcció musical de Marc Minkowski davant dels “seus” Musiciens du Louvre i escènica de Günter Krämer. Per altra banda el hi ha l’extraordinari Idomeneo amb un repartiment espectacular: Ramón Vargas, Magdalena Kozená, Ekaterina Siurina i la que per a un servidor ha estat la revelació de la temporada, Anja Harteros, una Electra electrizant, mai millor dit.

El que sorprèn és que aquest any el festival salzburguès hagi reposat el Don Giovanni dirigit escènicament per Martin Kusej, responsable del desigual muntatge de La Clemenza di Tito que edita TDK amb la gravació feta excepcionalment el 2003. El Don Giovanni en qüestió, del qual parlarem amb detall la setmana que ve, va ser molt criticat tot i el bon paper d’un equip vocal molt competent dirigit per Daniel Harding, tampoc gaire ben tractat per la crítica. Tampoc va semblar ser molt afortunada La flauta màgica que havia de salvar els salzburguesos del mal gust de boca que havia deixat la producció del 2005, definitivament rellegada al bagul dels records. La Flauta del 2006, amb la posada en escena de Pierre Audi i la direcció musical de Riccardo Muti, va resultar un plat més aviat anodí, tot i la presència de René Pape i Paul Groves com a Sarastro i Tamino respectivament.

Dues fascinantement estranyes produccions de Così fan tutte i El rapte al serrall podran reviure’s ara en format DVD. En la primera òpera és un valor segur la veterania d’un Thomas Allen al costat d’una altra també veterana però ja en declivi com Helen Donath en la pell de Despina. Ana María Martínez, Sophie Koch, Stéphane Degout i Shawn Mathey interpreten els components de les parelles enamorades, atents a la batuta de Manfred Honeck i a la dramatúrgia del senyor Karl-Ernst i la senyora Ursel Herrmann.

Rareses fascinants
Mai abans s’havien editat comercialment en vídeo o DVD els títols restants del que ha estat aquest Festival de Salzburg, per la qual cosa ens alegrem de la iniciativa. Passarem per alt la “trampa” de la ja citada Betulia liberata i valorarem el Lucio Silla dirigit musicalment per Tomás Netopil i escènicament per Jürgen Flimm davant dels músics de la Fenice veneciana. Per altra banda, la segona de les òperes que Mozart va escriure a Itàlia (Ascanio in Alba) és una altra de les rareses, amb la direcció d’Adam Fischer davant de l’orquestra de Mannheim amb dramatúrgia de David Hermann.

També va ser estranya la programació del cicle Irrfahrten, subdividit en tres sesions dirigides musicalment per Michael Hofstetter i escènicament per Joachim Schlömer: La finta semplice, els fragments de les inacabades Lo sposo deluso (amb Marisa Martins) i L’oca del Cairo i un espectacle per a veu, cant i ball protagonitzat per Ann Murray amb el títol Abendempfindung. A tot plegat cal afegir el doble programa format per la també inacabada Zaide i Adama, espectacle amb música de Chaya Czernowin amb referències a Mozart.

Salzburg és una ciutat que, tot i les seves limitades proporcions, té diversos teatres. Un dels més originals és el de marionetes, que va acollir un programa doble editat en un estoig que aplega Bastià i Bastiana i L’empresari. Les protagonitzen ninots als que posen veu (en directe) quatre cantants per als dos títols, amb direcció musical d’Elisabeth Fuchs.

Això i més és Mozart 22, caixa amb no pocs encants davant dels quals és difícil oferir resistència tot i el no pas mòdic preu de poc més de 400 euros. Però, què són 400 euros davant de la complexitat de la integral mozartiana, ara revivible en format audiovisual i amb alta qualitat de so, imatge, i amb varietat de subtítols i extres? Són 19 volums amb 33 DVDs, 48 hores, és a dir de 2876 de música i imatge d’altíssima qualitat. Realment, és com per plantejar-s’ho...